Potser serà tard quan ens adonarem que tot això –el feixisme, la guerra, l’islamisme, la paràlisi política– té efectes directes i brutals en la nostra trista i petita existència desinformada

No pot ser que tot això que ens passa estigui passant alhora per pura casualitat. Que hi hagi tantes males notícies plegades per una alineació astral, per culpa de l’horòscop. Si fos així, també tocaria que aviat arribessin uns mesos –anys?– de calma en què ens preocupéssim només d’anar fent. Que tot fos una suma positiva, un anar guanyant drets, benestar i tranquil·litat. Això la meva generació no ho ha viscut (nosaltres ens hem dedicat més aviat a no perdre llençols a cada bugada). Aquesta setmana està sent catastròfica. Començant per l’arribada al poder a Itàlia d’una política neofeixista, continuant per les notícies dignes de la Guerra Freda com el sabotatge al gasoducte del Bàltic o el reclutament d’homes per anar a la guerra, la repressió brutal de les dones a l’Iran i arribaríem –vaig tancant per no esgotar tot l’article amb exemples– a l’esperpent de la política catalana, convertida en un serial veneçolà dels dolents (bon 1-O a tots). Els analistes segur que poden trobar arguments per explicar-ho. Jo observo com ho vivim des d’aquí, i em sembla que ho veiem lluuuny, lluny. Hi ha un entumiment generalitzat, desinterès. Podem seguir justificant-ho perquè hem superat una pandèmia i sí, estem abatuts, però crec que és un fenomen més sistèmic: pensem que tot continuarà funcionant com fins ara tant si votem com si no, tant si hi ha guerra com si no, tant si hi ha fatxes com si no. Res depèn de nosaltres, no podem canviar res. Al capdavall, no va de democràcia sinó de capitalisme, que és el que trobarà el desllorigador per seguir funcionant, peti qui peti, com ha fet després de la pandèmia. Potser per això la gent sembla preocupada només pel que els afecta directament, per resumir-ho com deia el guateque, salut, diners i amor. Avui importa el que és material i palpable en les nostres vides individuals, i no el que és col·lectiu i intangible i, per tant, més complex. La política, la democràcia. I així entrem en un bucle de desconnexió del ciutadà que ens condueix directe al que deia en començar: què fa Giorgia Meloni al capdavant de la tercera economia europea? És com si el paisatge inhòspit que dibuixen les notícies pogués ser perfectament una ficció. És tan gros, tot plegat, que si ho veiéssim en una d’aquestes sèries de distopies polítiques ens semblaria inversemblant. I si no és creïble, no ens hi podem identificar, no hi ha catarsi possible, això ja ho deia la poètica d’Aristòtil. Així que ens dediquem a seguir les ficcions perquè la realitat ens sembla que ni ens toca ni ens parla. Potser serà tard quan ens adonarem que tot això –el feixisme, la guerra, l’islamisme, la paràlisi política– té efectes directes i brutals en la nostra trista i petita existència desinformada. Potser ni ens n’adonarem.

Potser serà tard quan ens adonarem que tot això –el feixisme, la guerra, l’islamisme, la paràlisi política– té efectes directes i brutals en la nostra trista i petita existència desinformada

A qui li importa?