L’escola ha de trobar maneres d’alterar, frenant-lo, el ritme de la societat, no ha de competir en velocitat ni ha de fer ús de qualsevol novetat tecnològica per estar al dia

El calendari escolar fixa el ritme de la vida social, condicionant-la de manera significativa i és un fet incontestable que a casa nostra està essencialment marcat per la tradició religiosa cristiana. Deixant de banda l’aturada d’estiu, són les vacances de Nadal i les de Setmana Santa, celebracions religioses, que donen nom a les dues grans parades d’un curs escolar. No parlem pas de vacances d’hivern o de primavera com es fa en alguns països europeus amb una tradició laica més arrelada. És obvi que mantenir la connotació religiosa per a aquests dies festius té un sentit religiós, encara que sigui remot o inconscient. Potser seria hora de trobar formes més compartides de batejar aquestes vacances. Parlant de ritme d’escola: és l’escola qui marca el ritme social o a l’escola se li imposa un ritme? L’escola hauria de ser territori de calma, espai Kairós, el temps oportú, l’únic que permet que passin coses importants i que es visquin experiències que deixen petjada. En entrar a l’escola s’hauria d’entrar en una dimensió del temps inexistent fora, l’educació es cou a foc lent. Però Cronos, el temps lineal de la veloç actualitat, l’autèntic devorador de temps, viu a l’escola i cada vegada més és la societat la que imposa el ritme a seguir. El dins i el fora d’escola s’han anat diluint, fins gairebé evaporar-se. A ritme d’escola hauria de ser a ritme d’infant o a ritme d’ancià. L’infant i l’ancià viuen a ritme biològic, de vida, a ritme de cor: lent, constant i compassat. Un i l’altre solen fer, només, aquelles coses que tenen sentit per continuar vius. L’escola no pot ser un lloc de ritme frenètic! Ens hem entestat a atorgar a l’escola tantes responsabilitats que els escolars fan de tot: commemoren dies internacionals de tota mena, fan dies dedicats a la dona, la ciència, la tecnologia, l’art o la poesia. A primera hora mates, llengua a segona, sortim d’escola i fem el dia de l’activitat física. Dinem i fem escacs; temps per fer socials, cinc cèntims de naturals, un pessic de pintura i alguna nota musical. Demà, l’English Day. L’escola ha de trobar maneres d’alterar, frenant-lo, el ritme de la societat, no ha de competir en velocitat ni ha de fer ús de qualsevol novetat tecnològica per estar al dia; ha de ser resistent a moltes intromissions perquè tota acció educativa, especialment si vol promoure equitat i inclusió, requereix parsimònia. On hem deixat allò de l’Escola Slow?