Ara és el moment de córrer per fer tot el que hauria d'estar fet, però no quedarà prou temps per acabar-ho i ho faran servir d'excusa per dir que han de seguir un altre mandat

Una prova de la immoralitat pública és l’obscenitat del llenguatge, no només en un o dos individus sinó que és reconeguda i acceptada. Això li escriu Sèneca a Lucilio en la carta 114 amb el títol “El llenguatge, com els costums, es corromp”. És una de les 124 cartes que li va escriure. Han passat dos mil anys i res ha canviat. Només cal fitxar-se en el vocabulari que es fa servir al Congrés dels Diputats de Madrid i als parlaments autonòmics. Ara falta un any per a les eleccions municipals. Sembla que un any és molt, però si ens volem convèncer del poc que és podem dividir-lo en 12 mesos, 52 setmanes i 365 dies. Cada dia el comencem amb un pla a executar i acabem el dia faltant-nos hores. Les setmanes de cinc dies laborables s’esgoten no sabem com i els mesos s’empaiten uns als altres com si volguessin acabar l’any precipitadament. Ens quedarà molt per fer sense donar-nos compte de l’efímer que és el temps. En les institucions queda clar la poca retòrica parlamentaria dels diputats que acostumen a fer servir el llenguatge obscè de què ja parlava Sèneca. No en saben més. La seva poca formació acadèmica es reflecteix en el seu vocabulari, i l’única cosa que els manté al seu lloc és el fet de ser uns trepes per assegurar-se un sou substanciós. Això també pot passar en alguns ajuntaments, sobretot en aquells en què també es barregen interessos partidistes més que ciutadans. Arreu es calumnia, es difama, es menteix, i si no n’hi ha prou s’arriba a vexar de manera individual les persones creant el dubte de l’honorabilitat. I quan has llançat una ombra d’alguna d’aquestes, llavors comença el moment dels ciutadans des de “m’ho han dit”, “a mi també m’ho sembla”, fins el que diu que ho ha vist. Això passa en les ciutats més grans, on queda més diluït, i en els pobles petits, on allò de “tots ens coneixem” ho fa més greu i amb més conseqüències. Començaran a volar els ganivets dialèctics, sempre per l’esquena no fos cas que es pogués veure d’on surten. A les ciutats més grans, igual que els pobles, la guerra, sí, guerra bruta entre partits, quedaran ben definides només dretes i unes esquerres dubtoses perquè de centre fa anys que no n’hi ha. Si convé, es mirarà d’entrar fins als comptes corrents dels opositors i la seva moralitat particular per veure si s’hi troba una escletxa de brutícia, infidelitat o qualsevol altra cosa que a l’opinió pública li pugui crear un rebuig. Si no es troba res és quan es comencen a inventar històries. Ara és el moment de córrer per fer tot el que hauria d’estar fet, però no quedarà prou temps per acabar-ho i ho faran servir d’excusa per atorgar-se la necessitat de seguir un altre mandat. No obstant, no deixaran pas de fer les petites coses que entren pels ulls dels ciutadans i tapar tots els forats que durant tres anys han estat ben boteruts. Ep! Tant en el sentit estricte de forat boterut com en el simbòlic que segurament és molt més important. Qualsevol cosa que no surti bé serà per culpa de l’oposició, que, diuen, els vol fer quedar malament. En molts casos, sobretot en ciutats ja d’un nivell, no caldrà pas que s’expliquin, fa temps que han quedat retratats. Començaran el ball de noms per triar candidats d’un i altre partit. No a tot arreu. Hi ha pobles que ja fa anys que ho tenen clar, amb alcaldes que en porten més de 20 dirigint els interessos dels seus ciutadans perquè té molt més valor la persona que el partit. És veritat que són pobles petits. Els que són una mica més grans, si n’hi ha un que porta més anys dels que els sembla a alguns, és qüestió de fer el que sigui per fer-lo fora. Són els que es referia Sèneca: amb vocabulari obscè. I si convé mentint i vexant. Convé que els ciutadans facin un exercici de record i sospesar si al seu municipi hi ha hagut aquestes males praxis. Per això necessitem temps per reflexionar els resultats i analitzar curosament per saber quin camí s’ha de seguir. Un camí que, de ben segur, ens ha de portar a posar en una balança anys i anys de polítiques locals, cada un en la seva ciutat o en el seu poble, per valorar quan realment els seus ciutadans s’han vist ben representats i els pobles han evolucionat tal com se’ls demanava. Les lleis electorals que tenim d’alguna manera tenen punts francament injustos. No sempre el partit més votat pot ser el que pugui fer-se càrrec de governar i llavors surten matrimonis entre partits per interessos propis més que col·lectius. Amb l’aparença de ben avinguts no porten als resultats anunciats en les campanyes electorals. Però això dura quatre anys, i sigui com sigui s’han de respectar. El fet que les lleis estableixin una jornada de reflexió el dia abans de les eleccions ho trobo incomprensible, potser fins i tot irracional, ja que el que no tingui decidit el vot aquell dia deu ser perquè és allò que en diem un cagadubtes. Crec que és ara, amb força temps, quan més ens hem de fitxar i analitzar a fons, a cada municipi, com s’han fet les coses i extreure’n els resultats i no deixar-nos portar pel que escoltem, sinó pel que puguem veure. No s’hi val a tancar els ulls i dir com es diu moltes vegades: tots són iguals. No, no, segur que sabrem trobar les diferències i decidir en funció d’on ens trobem. Deixeu-me acabar tal com he començat amb Sèneca quan diu: “De quina manera pot governar qui no pot governar-se a ell mateix?” Apa!, que no caldrà pas filar molt prim per veure quins són aquests.

Ara és el moment de córrer per fer tot el que hauria d'estar fet, però no quedarà prou temps per acabar-ho i ho faran servir d'excusa per dir que han de seguir un altre mandat

A un any de les eleccions municipals