L'abat i bisbe Oliba va exercir amb tanta competència i autoritat el seu carisma i la bona pensada de portar un petit grup de monjos benedictins de Ripoll a aquella capella mig amagada en una cova de la muntanya de Montserrat

He de confessar que estava una mica inquiet davant el repte de fer una trilogia, vull dir tres articles espaiats però amb una mateixa temàtica. Avorriria el lector o m’avorriria a mi mateix? De moment no ha estat així, i no per mèrit propi sinó per la magnificència del tema. El divendres 4 d’octubre de 2024 publicava “Montserrat fa 1.000 anys”; el divendres 28 de març de 2025, “Las agujas locas”, i aquest divendres, 2 de maig de 2025, “L’abat de Ripoll i bisbe de Vic”. Aquest mil·lenari ha remogut el cor de Catalunya amb la muntanya única, el monestir i el santuari, un llegat que avui continua on l’hospitalitat, la naturalesa i la cultura troben l’harmonia, tal com canta Verdaguer: “On trobaré tos sanitosos climes, / ton cel daurat? / més ai, més ai, on trobaré tes cimes bell Montserrat?”. Institucions de tota mena, associacions, entitats, ajuntaments i comarques hi estan participant amb molt dinamisme, així com en la difusió als mitjans audiovisuals dels més de mil actes que fins ara van al ritme previst, i espero que s’assoliran amb bona nota. No podia mancar-hi, a parer meu, EL 9 NOU que es publica a Osona, el Lluçanès i el Ripollès, territoris on l’admirat i estimat abat i bisbe Oliba va exercir amb tanta competència i autoritat el seu carisma i la bona pensada de portar un petit grup de monjos benedictins de Ripoll a aquella capella mig amagada en una cova de la muntanya de Montserrat, segons sembla ja existent en temps de Guifré el Pilós. L’acolliment benedictí i el diàleg, el nivell intel·lectual d’alguns monjos d’abans i d’ara, la fidelitat a la llengua i a la cultura catalana i els esdeveniments polítics i socials contemporanis i l’acolliment que recordo amb certa nostàlgia, com les trobades cristiano-marxistes convocades clandestinament per Alfons Carles Comín, les discretes reunions nacionalistes de Josep Benet, les converses de Josep Pallach temptejant la creació d’un partit socialista català, la fundació del moviment polític de Convergència i també algunes trobades d’Unió, els diàlegs amagats per impulsar un pla de pau a Euskadi, la tancada d’intel·lectuals protestant pel Procés de Burgos, les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde demanant democràcia i en l’àmbit religiós la feina desenvolupada a fi d’ajudar que es convoqués un Concili Ecumènic a Roma i l’impuls a la reforma litúrgica on Montserrat en fou pionera. I en totes les celebracions, l’ús de la llengua catalana, fins i tot en moments difícils. Quines mogudes en aquells dies convulsos, com ho deuen ser avui. “Desenganya’t, amic, és la vida. Des de la prehistòria sempre han manat els mateixos!”, com deia un home savi, que dominava una qualitat molt necessària per viure: la ironia! És ben cert que des de sempre he tingut una admiració per l’abat i bisbe Oliba, que nasqué el 971 i que morí a Sant Miquel de Cuixà el 1046 a 75 anys, i va ser enterrat a la catedral de Vic en una sepultura desconeguda. Era fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú i de la seva mare Ermengarda d’Empúries i besnet del comte Guifré el Pilós. Tingué tres germans més grans, Bernat Tallaferro de Besalú, Guifré II de Cerdanya i Adelaida, així com un germà petit, Berenguer bisbe d’Elna, i una germanastra de nom Ingilberga. A 17 anys el jove Oliba es retira de la milícia i pren els hàbits religiosos al monestir de Montecasino amb Romuald de Ravenna, que havia conegut a Cuixà. Anys més tard renuncià als béns que li tocaven en benefici dels seus germans: el comtat de Ripoll per a Bernat i el de Berga per a Guifré i ingressà al monestir de Ripoll. En morir l’abat titular, Oliba fou proclamat nou abat, càrrec que també va exercir a Sant Miquel de Cuixà. L’any 1017 fou nomenat bisbe auxiliar de Vic. En morir el bisbe Borrell d’Osona l’any següent, el 1018, Oliba fou proclamat bisbe de Vic i immediatament impulsà la creació d’una nova seu episcopal, i una catedral amb un esvelt campanar d’estil romànic llombard que encara avui perdura. El 1020 Oliba s’implica personalment en la reconstrucció de Manresa, tal com abans havia fet amb Cardona, i el 1025 fundà el monestir de Montserrat, muntanya que durant molts anys va pertànyer al Bisbat de Vic. I per tancar la trilogia vull reivindicar Montserrat com un dels centres més antics d’Europa en la composició i interpretació de música religiosa. Més de 700 anys amb una escolania cantant cada dia a Montserrat i interpretant la música de creadors propis d’una gran vàlua. Un dels actes més emotius al principi del mil·lenari fou el concert ofert pels antics escolans, ara directors de cor, organistes, músics, professors i cantaires joves i grans, familiars i fills d’antics escolans i que feia goig de veure. Tantes generacions cantant la versió orquestrada de l’ofici de les Primeres Vespres d’Advent amb escolans i familiars que venien de tot el territori i també de terres llunyanes. La basílica era plena de molts quilòmetres, edats i sobretot d’emoció i agraïment pel retrobament en un lloc que fou clau per a la seva formació musical i humana, era a casa de la Moreneta, i amb la participació de la nova Escola Cantorum formada per nois i noies en edat universitària, demostrant que continua la tradició musical centenària i la incorporació de música contemporània. L’agraïment dels antics escolans per la formació rebuda va ser de 24 directors, 6 compositors, 161 cantaires, 53 membres de l’orquestra i orgue, pares, avis, fills i i germans amatents a l’estrena de la cantata-oratori: Pacis Visio.