Missioner a l'Índia, Abbé Paul Boré (1831-1877) deia a la gent que sembressin el bé, fins i tot amb llàgrimes; perquè un dia recollirien felicitat

L’Abbé Paul Boré (1831, França-1877, l’Índia) va ser missioner. Era cosí del meu besavi matern. Va néixer a Charrau, en un petit molí de la parròquia de Chaudron, a la regió de País del Loira. El seu pare es guanyava la vida fent cartró, paper d’embolicar i d’escriure. Les tinc gràcies a la meva mare, Mariuca Boré, les cartes de l’Abbé. El dia que me les donà em digué: “Té, Queló, guarda-les, i de tant en tant en llegeixes una; serem vius mentre algú ens recordi”. Si m’ho permeteu, avui no en faré servir més, de cometes; com a familiar del missioner barrejaré el que és seu amb el que és meu. Un dia de febrer de 1853, Paul, que és al col·legi, demana a son pare que li enviï algunes fulles de paper: blanc, rosa o gris, tant se val, les necessito per tenir sempre al davant una mostra d’aquella fabriqueta de paper on jo havia donat el meu esperit, el meu cor i el meu cos. Feia un any que el pare havia deixat el petit negoci, per anar a Saint Pierre, a fer de pagès. Jo pateixo, m’enyoro, no us veig; la meva bona mare; que dolç seria parlar avui amb vós. I les tietes? Ha nascut la criatura? És nen o nena? 1857, és a París, al seminari de Saint Sulpice, té 26 anys, està content de tenir una habitació per a ell sol: tot i que la finestra és molt alta, m’he d’enfilar en una cadira i posar-me de puntetes per veure el pati, les parets són negres i estrenyen, l’ambient gemega, demana un xic d’aire... 1866, té 35 anys, ja és a l’Índia: a finals de maig m’arriba una carta de França, de la granja de Saint Pierre; quin bon quart d’hora per un missioner novell a 5.000 milles de casa seva. Un sobre amb la vostra lletra és per a mi un remei per a tots els mals, llegint-la torno a veure els qui estimo; m’agrada que m’expliqueu tot això: les fonts clares, les cireres, l’enciam, les verdes cols i la xicoira... Us imagino de primavera, caminant pel bell mig dels gallarets, i a l’hivern, menjant creps a la vora del foc, amb la botella al costat. És cert que no en tenim, nosaltres, de glaçades, ni fred als peus, ni refredats; només un cel pur i sense núvols, un sol que sempre somriu... Aquí, a Karikal, és sempre estiu! No hi fa res, ens conformem, la fe fa que sempre estiguem de bon humor en la nostra misèria. I en una altra carta ens parla del seu cavall: tinc un bon cavall, el faig galopar quan vaig a veure els malalts, i quan vull, l’animal va al pas, per terra i per l’aigua, travesso rius d’aigües someres, tan amples com el Loira. I això que m’agrada més caminar, si no hagués d’anar tan lluny, no hi aniria pas a cavall, sinó amb les meves cames. Som el 1869, en una carta ens diu que s’obrirà el canal de Suez i que el viatge de Marsella a Pondicherry serà més ràpid i econòmic. I també ens parla del velocípede: aquesta invenció francesa va molt bé aquí, valen de 50 a 100 francs, digueu-me quant costen a França; que m’interessen aquests estris, no beuen ni mengen. I més endavant ens diu que se l’ha venut, el cavall; tinc, això sí, una carreta i dos bous. En la mateixa carta ens explica que ha mort l’últim rei del país: ha deixat més de quaranta vídues i un munt de fills i filles! En aquesta ens parla de la fam: falta de pluja, tinc més gana que arròs, ja ni en parlo, del pa, perquè aquí no el fem servir, és escàs i molt car, sec i calent. He vist uns menuts al costat d’un cactus, es menjaven amb delit els petits fruits amargs i calents a més no poder... Per tot arreu hi ha pidolaires, despullats, amb la pell i l’os. I els comerciants anglesos de la nostra colònia francesa van a la seva; s’enduen el diner a Anglaterra, sense fer soroll, són més amics dels diners que de la justícia... L’Abbé Boré mor el 30 de desembre de 1877, només té 46 anys. De bon matí l’ataca un mal violent —còlera, probablement—, i al vespre ja està llest. L’enterren amb el seu vestit brut i esquinçat. La mare m’explicà que l’any 1951 vivia encara a Paléam, un vell que havia conegut le Père Boré, l’home tenia 12 anys quan va morir el missioner: era com nosaltres, explicava, menjava com nosaltres, i ens deia que sembréssim el bé, fins i tot amb llàgrimes; perquè un dia recolliríem la felicitat. Deixà una vaca, una carreta i dos bous, el calze, el seu rellotge i el breviari. En els anys cinquanta, a Paléam, hi havia un senzill monument: Paulus Boré, 1877, requiescat in pace. No sé si encara hi és, m’agradaria anar-hi. Ei, Paul, li diria, has d’estar content, et recordem: jo i ells; sí, vosaltres, els meus bons lectors. Fugim de l’oblit, encara és viu, que deia ma mare.