La guerra no és bona per a res i, a més, sempre és filla de la supèrbia, i la supèrbia, filla de la riquesa

Ei, sisplau, amics lectors, guardeu-ne secret, del que us explicaré, que quedi entre nosaltres; que poc voldria que em prenguessin per boig.

Quan soc al despatx, els llibres fan bondat, paraula d’honor, no es mouen gaire, o gens, diria jo. Em miren, això sí, i algun, més efusiu que els altres, em crida sense veu quan passo per allà, i llavors jo m’hi atanso i li passo la mà pel llom, com faig amb el gos de casa, que quan arribo li amanyago el cap i mou la cua. Segur que el llibre també ho faria, però no en té, de cua, sabeu? Molt millor, que seria un problema, que l’hauria de tenir molt curta, perquè no hi cabria, a la prestatgeria.

El que no sé és què deu passar quan no hi soc, i sobretot de nit, a les fosques. Recordo l’espant d’aquell dia en què vaig ensopegar amb aquella trencadissa; el primer que vaig pensar és que havien entrat; però no, va ser una vidriera que s’esmicolà tota sola, i el terra n’era ben ple, de trossets de vidre; i sobre la trencadissa hi jeia aquell llibre antic tan preuat. Els vaig agafar tot preguntant-l’hi, i doncs, què has fet?, i doncs, què t’ha passat? Sovint també passa que busco un llibre i no el trobo, la minibiblioteca, el meu programa informàtic, em diu que ha de ser a la C-15, però no hi és. Us imagineu què és trobar 1 llibre entre 15.000? I no, no, que no és pas que m’hagi equivocat, que en soc molt, d’ordenat; és allò que us deia, que de nit i a les fosques… I aquell altre que trobo allà on segur que no l’he deixat; i aquell llom desenganxat d’un de modern, i aquella coberta d’un d’antic, que no fa pas gaire era vistosa i ara s’ha descolorit.

El primer que se n’adonà, que els llibres eren uns entremaliats, fou Jonathan Swift, el sacerdot anglicà que va néixer a Irlanda el 1667, de qui es diu que va ser el millor i més agre humorista del XVII, i que és l’autor d’Els viatges de Gulliver, el recordeu?: Lil·liput, la terra dels nans, Brobdingnag, la terra dels gegants…

Resulta que a Swift, que era el secretari de William Temple, diplomàtic i amic del rei Guillem III, se li va ocórrer fer un regal al seu amo i va escriure per a ell: La batalla entre els llibres antics i moderns (1704). El mossèn anglicà explica que la terrible batalla va tenir lloc un divendres, a la Biblioteca Reial, la de Saint-James, i que tot va succeir per culpa de la disputa entre una aranya que havia teixit la tela en el punt més alt de la llibreria i una abella que havia entrat per un vidre trencat. L’abella vinga a volar cap aquí i cap allà, fins que topà i quedà empresonada a la teranyina; amb els esforços per alliberar-se va caure a terra i la tela va quedar malmesa. De baix a dalt i de dalt a baix, l’insecte i l’aràcnid s’ho van dir tot, escoltem-los: “No podies mirar per on vas i perdre’t? Que en bona hora et mati una plaga, filla arreplegada de bagassa!”. I des de baix l’abella li deia: “Que compte amb les paraules, amiga, et recomano que tinguis paciència.”

Aquesta discussió tan forta la van sentir els llibres, els moderns i els antics; i uns i altres s’aixecaren en armes. Quina llàstima, que ja sabem que la guerra no és bona per a res, i, a més, sempre és filla de la supèrbia, i la supèrbia filla de la riquesa. Perquè uns, els antics, es posaren al costat de les abelles, aquests insectes tan bells que treuen de la natura la mel que fabriquen; i els altres, els moderns, al costat de les aranyes, les que treuen un fil dels seus budells, per teixir una tela rodona i geomètrica que serà una trampa mortal per al món. Ja la tenim armada, l’eterna disputa entre si és millor l’antic o el modern.

D’aquesta batallà tan cruel se n’aprofità Montaigne, el dels Assaigs; Chateaubriand, el de les Memòries d’ultratomba; i més cap aquí Marc Fumaroli, l’humanista, amb el tractat Les abelles i les aranyes, la querella dels antics i els moderns. Que ja sabem que la literatura n’està plena, de plagis. Fumaroli va voler posar pau i va escriure: “Es pot ser modern amb els antics i gràcies als antics.”

Sé que els meus llibres són bons; però no me’n refio del tot, sabeu?; esteranyino sovint, repasso vidres, els penjo avisos en forma d’adhesius per tot arreu: “Aprengueu a defensar la pau, que la guerra és una calamitat.” Fins i tot em passà pel cap posar càmeres de videovigilància, però no, que els llibres se les saben totes: que si els drets fonamentals, que si la salvaguarda de la intimitat…