L’esperaves, una mort apressada, amb poc patiment, lluny del llit, al peu d’una de les muntanyes que t’havien fet somiar?

Érem amics, i molt, i, ves per on, només ens havíem vist una vegada. El WhatsApp no li anava, ens trucàvem, algun e-mail... Però el que més li agradava era el correu convencional, m’enviava unes cartes precioses, escrites a mà, amb una lletra pulcra i menuda; les tinc ben desades. Em parlava de la seva biblioteca, dels seus llibres, de com els estimava. Jo sempre li deia: “Javier, no pot ser això, un dia ens hem d’abraçar”, i ell em responia: “Tens tota la raó, Miquel, un abrazo es un abrazo!”. Era valencià, de parla castellana. Em comentava que el valencià s’assemblava al català de Lleida, que no el parlava gaire bé, però que s’hi esforçava. “És millor parlar-lo malament que no parlar-lo –em deia–; les llengües es perden si no es fan servir, i aquesta riquesa ens pertany a tots, i n’hem d’estar ben cofois”. Amb en Javier ens unien quatre passions: la medicina, la muntanya, els llibres de muntanya i l’escriptura. Era metge intensivista i especialista en alta muntanya, treballava a l’hospital La Fé. Havia estat vicepresident de la Internacional Society for Mountain Medicine i president de la Sociedad Española de Medicina y Auxilio en Montaña. Havia fet ascensions als Alps, a l’Àsia, a l’Àfrica i a Amèrica. L’any 1991 va intentar l’Everest i el 1995 va pujar al Cho Oyu, un dels catorze cims de vuit mil metres. El seu llibre Medicina para montañeros em va servir de guia. Editat per Desnivel, precisament el mateix any que ell es convertí en vuitmilista, és un manual de prestigi; per portar-lo a la motxilla. El va escriure a quatre mans, amb l’Aurora, la seva dona. A més d’escriure llegia molt, tot i que tenia els seus principis. No li agradava la ficció, no li venia de gust malbaratar –l’expressió és seva– el poc temps d’oci llegint coses que no havien passat. Li interessava el coneixement de la realitat: “No m’interessen les novel·les d’amor, sinó l’amor real i les aventures reals, les meves i la dels altres, que em poden servir de model. D’obres de ficció només recordo haver llegit El Quixot, un parell de clàssics, Els tres mosqueteros i els llibres de Rudyard Kipling; ah, i Flor de leyendas, d’Alejandro Casona, un recull de relats amb què l’autor va obtenir el Premi Nacional de Literatura del 1932”. Ens vam conèixer fa uns 25 anys, ell dirigia la revista Anales de Medicina i Socorro en Montaña, i em demanà que escrivís quatre lletres per a la secció “Quién es quién”, on els nous socis de la Sociedad Española de Medicina de Montaña ens presentàvem. Després m’editaren una bona colla d’articles, fins que la revista es deixà de publicar. L’any 2017 el vaig convidar a la Fira del Llibre de Muntanya. Hi va fer una xerrada: “Llibres, metges i muntanyes”, en valencià, i que bé que va parlar! Va venir amb la seva dona, l’Aurora, també metgessa, també alpinista, també escriptora. Va ser un cap de setmana feliç. Era el mes de novembre, ja feia fred, vaig fer d’amfitrió: el meu despatx llibreria, la serenor de la Plaça d’un diumenge al matí, l’acollidora solidesa de la volta de sota el rellotge, els gegants que guarden la Casa de la Ciutat, Sant Felip clos i silenciós, la quietud del carrer de l’Escola, el Museu, la Catedral, l’escala de Palau i el parc Balmes; tot extraordinari, però res comparable amb l’esperada abraçada que ens vam fer. Fa temps que no en saps res, d’en Javier, pensava l’altre dia; va ser com una premonició. Ho he sabut ara, just al començar el nou any, per una nota de premsa que recorda els alpinistes que ens han deixat el 2024: “El doctor Javier Botella de Maglia, valencià, de 67 anys, ha mort en el Khan Tengri, al Kazajistan; va patir dificultats respiratòries en el descens des del camp 2, fins que es desplomà a 150 metres del camp base”. Ell ho sabia, ho havia escrit i s’ho preguntava en el seu llibre Montañas que nos hicieron soñar: “Val la pena patir tant?, l’alta muntanya no és un bon lloc, t’hi jugues la salut i la vida, és una sensació agredolça, mai no saps què hi trobaràs; però el cert és que hi tornes i hi tornes; perquè hi ha alguna cosa que t’atrau”. Tu, Javier, que de salut i malaltia en sabies tant; la vas veure arribar?, et va sorprendre?, l’esperaves, una mort apressada, amb poc patiment, lluny del llit, al peu d’una de les muntanyes que t’havien fet somiar? Jo, que no hi era, me la imagino, l’abraçada: t’hi deuries acostar... i amorosament t’hi entregares; com en el teu punt final d’aquelles cartes de lletra pulcra i menuda que m’enviaves: “Lo dicho... un abrazo cordial”.

L’esperaves, una mort apressada, amb poc patiment, lluny del llit, al peu d’una de les muntanyes que t’havien fet somiar?

Abraçades