Els cops de puny a puny, de colze a colze i altres falòrnies salutatòries s'han vist relegades a velocitat de llampec en favor de les mans que s'estrenyien, els petons i les abraçades

La feina m’ha portat aquestes darreres setmanes a participar de manera activa en diversos esdeveniments multitudinaris. Es tractava de fires, totes, és clar, relacionades amb les coses del menjar i del beure. La primera, encara amb restriccions d’aforament, tot i ser en un parc, a l’aire lliure; les altres, alternant grans pavellons i carrer, sense les maleïdes limitacions pandèmiques. El públic va respondre admirablement bé en totes elles. La por –el primer gran obstacle en les tornades a qualsevol escenari prepandèmic– es va vèncer amb èxit en tots els casos. Superat l’escull de la presència física, apareixia el dubte de com es comportarien els visitants, la majoria després d’un any i mig de no trepitjar una fira d’aliments. Intentant guaitar les quatre fires de què els parlo amb mirada sociològica, era tot un enigma saber com s’hi bellugaria la gent havent-ne perdut l’hàbit de manera tan perllongada i traumàtica. Hi assistirien? Vindrien esporuguits? Mostrarien recel davant les sobrassades, els torrons, la xocolata, els formatges o els vins? I, per damunt de tot, es tocarien? Xocarien la mà? Es farien petons? S’abraçarien? O seguirien esgrimint aquest recital de gestos d’emocions glaçades apresos i practicats durant la pandèmia? Una cosa és certa: n’hi havia moltes ganes i es respirava ambient d’eufòria. Una actitud, si ho volen, que podia ser previsible. Allò imprevisible era el comportament humà en un escenari redescobert, el d’una fira. Doncs agafin-se fort, ja que enmig de les exclamacions de “ja era hora!” i “ho necessitàvem”, els cops de puny a puny, de colze a colze i altres falòrnies salutatòries s’han vist relegades a velocitat de llampec en favor de les mans que s’estrenyien, els petons, els somriures d’orella a orella, les mirades d’ulls brillants i, sobretot, les abraçades. Perquè per més que el relat oficial d’aquest llarg malson ens ha entaforat en mil i una realitats virtuals, som humans. Durant aquesta fosca nit de la que sembla comencem a sortir, ens hem instal·lat tots en la mentida col·lectiva de la negació del contacte. I els humans, encara que assimilem i fem ús de totes i cadascuna de les noves tecnologies que cada època ens aporta, vivim del caliu del contacte físic, de l’estima, de l’amor. L’abraçada és l’antítesi de la pandèmia. La imatge gravada a la retina d’aquestes quatre fires és la de persones abraçant-se. Físicament i no pas per la via tecnometafòrica dels wathsapps, els mails, les emoticones, els mems o els zooms. Abraçades de veres, d’aquelles que estrenyen, no que estranyen, a força de braços, pit a pit. Abraçades tancades o abraçades obertes, amb cop de palmell a l’espatlla o subtil acaronament. Abraçades que sacsegen, abraçades que bressolen. L’abraçada com a símbol, l’abraçada rescabalada. Si són dels que encara dubten, creguin-me, provin-ho, l’abraçada és terapèutica. Alliberin-la dels correus i facin-la realitat. Salut!

Els cops de puny a puny, de colze a colze i altres falòrnies salutatòries s'han vist relegades a velocitat de llampec en favor de les mans que s'estrenyien, els petons i les abraçades

Abraçar-se