Dues persones que volen entendre's ho faran encara que no comparteixin un idioma comú i, en canvi, veïns que parlin la mateixa llengua poden estar una vida sense connectar

Embrancar-se en un dels deu partits de futbol que es jugaven simultàniament al pati dels Salesians de Ripoll, afavoria que els insults i paraulotes fossin el pa de cada matí, migdia i tarda, per més religiosa que fos l’escola. No era estrany que cada deu segons sonés un “cagondeu” que es perdia entre moltes altres onomatopeies i paraules gruixudes, mentre els gols que aconseguíem pujaven a marcadors imaginaris que un cop retornats a les aules es difuminaven per sempre. Un company de classe de Ribes de Freser que ara ocupa un càrrec sindical i probablement fa temps que ha abraçat l’ateisme, solia exclamar “no et caguis en mi” quan sentia l’ofensa cap a déu. Els altres rèiem divertits, perquè tal com hem constatat, cap no estava cridat a jugar en categories superiors a les regionals. I alhora perquè sempre són molt més entretingudes les mostres de sarcasme i de cinisme que no pas la pràctica esportiva de suor, patiment i competitivitat sense límits. Un dels exercicis que sovint m’agrada practicar no té res a veure amb la motivació física, sinó més aviat amb la suggestió mental. Donant per descomptat que l’existència d’un ésser superior és poc menys que improbable, val la pena emular l’amic ribetà i deixar per un moment les petites trifulgues humanes, per mirar-nos tot el muntatge ridícul que tenim a la Terra i l’entorn immediat, com si no hi estiguéssim miserablement implicats. Les guerres i conflictes per motius econòmics, ideològics, religiosos, nacionalistes o de territori semblaven superades després de Vietnam, però cinc dècades més tard segueixen sorgint conflictes armats, amb les grans potències implicades d’una manera o altra. Sembla evident que a algú li deu interessar que la gent no empatitzi. Per motius de feina sovint he de relacionar-me amb persones que no parla català. Si cal canviar d’idioma –perquè és evident que un habitant de Guadalajara (tant el mexicà com el castellà) no entendrà el meu ripollès tancat com de fet ho és l’orografia del territori– doncs parlaré la seva llengua, perquè la conec. Però en tot cas, mai m’estic d’explicar que dues persones que volen entendre’s ho faran encara que no comparteixin un idioma comú, i, en canvi, veïns que parlin la mateixa llengua, poden estar una vida sencera sense trobar interseccions on connectar. La vida és una qüestió d’actitud. O allargues el braç per ajudar l’altre, per posar-te en la seva situació, o bé et comportes com un bord al pas del qual ja no torna a créixer l’herba. Per desgràcia, el model capitalista i neoliberal que domina el món afavoreix que aquests últims siguin els individus alfa, els que sovint admirem i volem replicar. I ens deixem arrossegar a les clavegueres del sistema, no veiem més enllà del benefici immediat, i contribuïm a deixar un planeta pitjor del que vam trobar. Amb més humans, perquè sobretot necessitem clients. Amb menys recursos naturals, perquè ens els hem de vendre. Amb un malviure creixent. O acabem amb el sistema o ell acabarà amb nosaltres.

Dues persones que volen entendre's ho faran encara que no comparteixin un idioma comú i, en canvi, veïns que parlin la mateixa llengua poden estar una vida sense connectar

Acabar amb el neoliberalisme