La direcció actual d’ERC han abandonat la raó de l’1-O, la d’un referèndum per decidir el futur dels catalans, també el seu, i pacten minúcies que ni tan sols es compliran. I ho saben

Reconec que quan la vigatana Marta Rovira, en tornar de Ginebra, justament beneficiada per l’amnistia, va clamar que venia per “acabar la feina”, em vaig sentir doblement satisfet: pel retorn i pel propòsit. Quan hi va afegir que al seu partit calien dirigents nous, començant per ella mateixa, encara més. Però ben aviat em vaig adonar que no havia especificat ni el com, ni el quan, ni quina “feina”. I em començà el desencís i la preocupació incrementats quan vaig percebre que continuava al capdavant d’ERC, quan vaig llegir que la situaven dins la trama bruta B del seu partit i quan es va mostrar decidida a pactar amb els del 155 a la Generalitat. I llavors vaig recordar la reunió-dinar que acceptà amb un grup d’antics diputats de CDC el dia 29 de maig de 2012. El dia abans, ERC s’havia reunit amb una delegació del PSC-PSOE i, segons que ens explicà, no en van quedar gens satisfets. Ara sí? De què anava? De pacte fiscal! En canvi, ara satisfets? Ara amb un pacte inútil! Ara que han deixat a les mans del gobierno i del Congreso/Senado el compliment del finançament! Què ha canviat a ERC? En aquell moment feia dos anys escassos del fracàs del segon tripartit i, en concret, del dirigent Joan Puigcercós, que havia conduït ERC a una forta davallada: de 21 a 10 escons; feia un any del congrés de Girona, on triomfaren Junqueras i Rovira al davant amb l’objectiu de dinamitzar el partit i convertir-lo en la gran força de l’esquerra a Catalunya, i alhora el primer partit català, o sigui, superar el PSC per una banda i CDC per l’altra. I durant un temps s’ho van creure. Un miratge. El PSC-PSOE és avui més fort que ERC, i pel cantó independentista Junts, partit nou (2020), ha superat ERC clarament el 2024 com a partit catalanista. Què ha canviat, doncs? ERC ha reculat de nou. Recordo que en la campanya de 2021 la futura consellera republicana Laura Vilagrà no va mossegar-se la llengua i declarà que calia “passar el dol per l’1-O”. Així mateix. Algú del seu partit la va desmentir? Ningú. Menyspreu absolut als esforços de tantíssima gent més o menys anònima que va promoure els èxits de l’1-O i del 3-O: no comptaven, gens, ni la repressió del gobierno, deep state, jutges… ERC volia ser al govern i hi va ser. Què més ha canviat? Que, un cop al govern amb els vots de la CUP i de Junts, no va complir els pactes d’investidura; que quan se li va reclamar el compliment, va destituir el vicepresident Jordi Puigneró i així forçava la sortida de Junts; que quan ha governat en minoria ha estat un fiasco en tots els àmbits: sanitat, ensenyament, infraestructures, seguretat, falses taules de diàleg… I d’aquí els resultats electorals: de 33 a 20 escons. Què més ha canviat? El descobriment de l’estructura B del partit: una maquinària de joc brut contra altres partits i persones, sense miraments, com els cartells sobre l’Alzheimer, els falsos bitllets contra la Laura Borràs, els mariachis contra Junts… Algun alt dirigent ha plegat? Ningú, al contrari, tots intenten amagar-ho. Què més ha canviat? Illa, no sols és contrari a un referèndum, sinó que també ho era contra l’amnistia, que reclamava un 155 preventiu, que es manifestava petulant al costat de PP, Vox… contra Catalunya, que ni tan sols respecta els topònims catalans i se’n fot de la situació de la llengua. I ho saben. Què més ha canviat? Que la direcció actual d’ERC –amb Junqueras i Rovira al davant– han abandonat la raó de l’1-O, la d’un referèndum per decidir el futur dels catalans, també el seu, i pacten minúcies que ni tan sols es compliran. I ho saben. D’aquí poc temps ja es constatarà. Sánchez no hi ha posat cap signatura, i si la hi hagués posat tampoc no serviria de res. La ministra d’Hisenda ho va deixar clar: la reforma del finançament “autonòmic” de Catalunya, si de cas, hauria de ser general, no només a Catalunya, i la clau de la caixa continuaria a Madrid. Més clar? I ho saben. Què més ha canviat? Que la direcció d’ERC ha oblidat la mentida del “apoyaré” de ZP a l’Estatut de 2006, el “cepillado” al Congreso per Alfonso Guerra amb els seus i els del PP i la sentència del TC de 2010 contra aquell estatut aprovat en referèndum pels catalans. Aquest mal pacte d’ERC amb els socialistes seguirà el mateix camí. I ho saben. Què més ha canviat? Que la direcció d’ERC admet que la “concòrdia” de què parla Sánchez és submissió, sucursalisme, domini, desaparició de la llengua, assimilació, acceptació de la repressió i de l’espionatge. I ho saben. Què més ha canviat? La pressa d’ERC per pactar amb Illa no és comprensible si no respon a la por a noves eleccions i al desig que Carles Puigdemont sigui empresonat abans dels dos mesos posteriors a l’amnistia. Naturalment, això no ho diran. Naturalment, coincidència amb tots els partits sucursalistes, el gobierno, el deep state... Acabo, doncs, amb una cita de Neus Torbisco: “Tota l’Espanya repressora fa set anys que ha demostrat que tenia més por d’un exiliat, el president Carles Puigdemont, que no pas n’ha tingut Puigdemont de l’Estat, al qual ha desafiat i, fins ara, vençut. I amb el seu retorn estem a punt de veure’n el darrer episodi. Un gest de desafiament que no només ha posat en alerta tot l’espectre polític espanyol, sinó que potser també ha espantat els qui s’han mostrat disposats a donar el govern als violents” (la cursiva és meva).En resum, els autors del 155 seran a la Generalitat gràcies a ERC i el president destituït pel 155 a la presó. La feina de Rovira l’acabaran Illa i els de Madrid, gràcies a ERC.

La direcció actual d’ERC han abandonat la raó de l’1-O, la d’un referèndum per decidir el futur dels catalans, també el seu, i pacten minúcies que ni tan sols es compliran. I ho saben

“Acabar la feina”, deia