D'infant, més d'una vegada, m'havia vist involucrat en aquesta escena: "Si aquest juga, me'n vaig a casa"

“Si aquest juga, me’n vaig a casa.” Més d’una vegada m’havia vist involucrat d’infant en aquesta escena, quan volia entrar en un partit de futbol. Estava convençudíssim que era millor que la majoria dels nens que jugaven, però sembla que n’hi havia que creien just el contrari, i per això no em volien amb ells. O potser era per altres raons, per ser més alt o per pertànyer al barri de la plaça dels Porcs o ves a saber. Total, que m’havia de quedar sense jugar o bé buscar un altre partit al mateix pati dels Salesians, on sí que m’acceptessin. D’adolescent m’havia passat igual en un altre àmbit. Recordo durant els anys vuitanta com alguns amics s’havien afegit a una colla de mosses de la nostra edat, una d’aquelles nits que hi havia revetlla al passeig Ragull. Suposo que no pertanyia al tipus de nois que els agradaven, perquè de seguida que m’hi vaig acostar, un company va sortir del grup i va dir-me que les noies no m’hi volien. Doncs me’n vaig anar cap a casa a mirar alguna pel·lícula en VHS, que aquestes gairebé mai no fallaven. Ara, alguna d’elles ja deu ser àvia i, en canvi, jo em mantinc impertèrrit als vint-i-dos anys. I no la tocaria ni amb un pal. A la política ripollesa s’hi ha instal·lat el costum de tractar com a empestats els partits que tenen ideologies que no agraden. En lloc de debatre, discutir, desmentir, deixar en evidència o aportar dades que rebatessin amb arguments sòlids la seva posició, l’equip de govern i oposició van fer un cordó sanitari a Sílvia Orriols. Van ignorar-la majoritàriament, van retreure-li “que ni tan sols ens saluda”, i li van votar en contra mocions sense ni tan sols llegir-ne el contingut. El resultat ha estat que, tingui raó o no, 1.400 ripollesos van dipositar el vot d’Aliança Catalana a les urnes, guanyant en tots els barris del municipi. L’impacte d’una victòria anunciada per qualsevol que trepitgi el carrer i les places i parli amb la seva gent encara no ha servit per rectificar una manera de ser que s’ha demostrat catastròfica. Ni tan sols amb televisions de tota la península enregistrant en viu i en directe l’esperpent. En lloc d’aprendre dels errors, les tres setmanes prèvies a l’inici del mandat han servit per veure que aquesta tendència no només persisteix sinó que s’ha incrementat. Cap partit s’ha assegut, no a negociar, ni tan sols a parlar amb Orriols. Ni l’han trucat. Però és que a més, en lloc de formar un bloc cohesionat per intentar treure Ripoll de la crisi on està immersa en tots els àmbits –social, política, econòmica, comercial, cultural i fins i tot esportiva– han persistit a continuar aixecant cordons sanitaris, o el seu sinònim amable, línies vermelles. El gran derrotat a les urnes, Junts, s’ha mostrat especialment hàbil a l’hora de traçar-ne. Joaquim Colomer era regidor de Junts fins fa tres mesos. A més de president del Consell Comarcal, ocupava la regidoria de l’àrea de Serveis al Territori, i juntament amb Josep Maria Creixans era un dels homes forts de Jordi Munell. Dels que hi dedicaven hores, vaja. Van fer-lo fora de l’equip de govern acusant-lo de tenir el perfil anònim de Twitter “Cabró de raça ripollesa”. Una compareixença molt trista del partit va servir per escenificar en un escenari municipal que no pertocava la seva destitució, amb uns arguments que em van recordar per la forma i contingut els de la plantilla del Barça que l’any 1988 va protagonitzar el famós Motí de l’Hespèria. Ara, Colomer segueix vetat, però li acceptarien el vot i fins i tot la dimissió si això serveix a Junts per arribar a l’alcaldia. No veig Joaquim Colomer massa predisposat a fer-los cas. També la CUP ha estat objecte de censura per part del partit que ha governat Ripoll els últims dotze anys. No els accepten i a més els acusen preventivament de ser els responsables d’un hipotètic govern d’Orriols, en cas que no donin suport a la candidatura postconvergent. És com si quan era petit m’haguessin dit que no podia jugar a futbol, i que a més si es punxava la pilota seria culpa meva, o d’adolescent, que si alguna de les noies a què no em podia acostar es quedava prenyada, que hauria de fer-me càrrec de l’avortament. Ara fa quatre anys ERC ho tenia tot de cara per aconseguir la presidència del Consell Comarcal. Quan van reunir-se amb el PSC van fer-ho amb una pinça al nas, per la proximitat dels fets de 2017 i l’aplicació de l’article 155. Joaquim Colomer va ser més hàbil, va obtenir la presidència encapçalant Junts, i ara com ara hi segueix al capdavant per més que el partit que representava ja estigui a l’oposició, precisament perquè no ha pogut fer-li una moció de censura. Altre cop queda demostrat per partida doble que les línies vermelles i les conspiracions no porten enlloc. Bé, sí, ens acosten bastant al desastre.

D'infant, més d'una vegada, m'havia vist involucrat en aquesta escena: "Si aquest juga, me'n vaig a casa"

Acordonats i alineats