La societat és com un partit de futbol. Els que actuen correctament sempre ho tenen més complicat que els impresentables. I la justícia sempre va a favor de l’infractor, no fos cas que algú se’l traumatitzés més del compte

El cap de setmana passat el Barça jugava al camp del Rayo Vallecano, l’equip de la península que no pertany a cap dels territoris que els espanyols consideren com a “històrics”. Un equip que a més em cau mitjanament bé. Fa anys els Bukaneros, un dels grups de suport al Rayo, animaven el seu club amb banderes com la ikurriña o la senyera. Últimament, ja costa més de veure’n, suposo que per allò que els catalans no som tan amables des que el 2017 vam decidir, votar i aprovar que el nostre camí no estava lligat amb el de l’Estat espanyol, que com a company de viatge és un dels més miserables que podríem trobar a l’univers i fins i tot més enllà. Però, vaja, tot i aquesta absència de símbols i la seva directiva actual (que no difereix massa de la majoria de directives), el Rayo em segueix semblant un club simpàtic, com el Cadis, l’Osasuna, la Reial Societat, el Celta i potser no gaires més. En tot cas, en una de les jugades del partit del Rayo-Barça, un defensa local va agafar pel coll Lewandowski i el va esterrecar de mala manera per terra. L’acció no va ser considerada com a penal ni per l’àrbitre –que devia ser madridista com el 99,9% dels àrbitres– ni per la sala VAR, que també comparteix afinitats amb la resta d’estament arbitral del qual forma part. La societat és com un partit de futbol. Els que actuen correctament sempre ho tenen més complicat que els impresentables. I la justícia sempre va a favor de l’infractor, no fos cas que algú se’l traumatitzés més del compte. Sant Joan de les Abadesses és el poble que paga més del Ripollès en concepte de recollida de residus, tot i ser l’únic que aplica el porta a porta des de fa vint anys. I la resta de la comarca no hi som solidaris. Però a més, la mateixa oposició santjoanina sembla celebrar la injustícia –d’una iniciativa que va sorgir del mateix grup d’ERC quan governava Carles Bassaganya– en lloc de partir-se la cara amb els del seu mateix color polític per defensar uns convilatans que són els únics damnificats de tot plegat, sembla que se n’alegri. El món al revés. A Ripoll es cometen delictes diàriament. Molts són obra de lladres de gallines, de gent que en té prou amb molt poc per la seva dosi o per la supervivència. I a mi, que ja em sembla bé castigar els rics que tenen molt perquè els pobres tinguin una mica més, també em molesta moltíssim que les regles estiguin fetes per tal que els molt pobres robin sempre als no tan pobres. I és que les lleis estan blindant eternament els poderosos. Perquè si el que han robat no és superior als 400 euros sempre serà considerat com un furt menor. I tots sabem que la gent que va a esquiar, o que es disfressa escrupolosament nuclear per anar a una festa blanca, no té telèfons mòbils de menys d’aquesta quantitat. O sigui que el fotut sempre és el mateix. I els que fan les lleis, siguin del PSOE o del PP –i si algun dia ho aconsegueixen d’ERC o de Junts o de la CUP–, seguiran afavorint que la gent que mai ha fotut la mà a la caixa siguin els més perjudicats d’un sistema que ens porta indefectiblement al desastre. Però com a mínim no comptin amb el meu silenci.

La societat és com un partit de futbol. Els que actuen correctament sempre ho tenen més complicat que els impresentables. I la justícia sempre va a favor de l’infractor, no fos cas que algú se’l traumatitzés més del compte

Adeptes al delicte