La pèrdua de molts oficis tradicionals provoca, entre d'altres, dificultats d'integració dels nostres joves al mercat laboral

Dins de les dificultats en la contractació de personal, de relleu generacional en l’empresariat i de la constatació de les evidències de pèrdua d’oficis tradicionals –llauners, tapissers, fusters, fins paletes–, hi ha un sector que ho pateix a bastament i que no pinta gens bé. Pels llaminers i pels de la tradició dels diumenges del braç de gitano (hem de canviar-hi el nom per políticament incorrecte?) o dels tortells de Reis, coques de Sant Joan, panellets i altres dates assenyalades –cada pastís d’aniversari té dates diferents–, els degoters de tancaments dels establiments de pastisseria de tota la vida ens dol, palesant els problemes dels nostres temps. Quan en tanca una més com Pujol de Bescanó després d’aguantar més de 50 anys, les raons són les mateixes. Ja no s’aguanta això de treballar baixant del pis de dalt a l’obrador de les 3 de la matinada a les 9 del vespre cada dia menys els dilluns. I si no poden implicar-hi la família, i necessiten personal, esdevé impossible. De 3 de la tarda a 9 del vespre són 18 hores i si en trèiem dues per dinar i la migdiada, amb dos empleats a vuit hores podríem fer les 16 que fa el propietari, malgrat que al treballar els sis dies setmanals ja no quadrem, serien 48 hores quan estan limitades a 40 i aviat a 37,5 dificultant encara més l’àlgebra. Això si en trobessin, de personal, perquè les escoles de formació de pastissers són poques. I treballar dissabtes i diumenges no mola gens. Els gremis donen com a motius dels tancaments la falta de relleu generacional, l’ofec econòmic –ja no es poden guanyar la vida com abans amb els increments d’impostos i obligacions– i l’excés de burocràcia i d’exigències normatives, una plaga en tots els oficis. Si a més hi sumem el canvi d’hàbits de la gent que els diumenges volta i abans romania en la població, i la proliferació de les cadenes de forns amb preus més baixos, ja en tenim altres raons. També esdevé una odissea obrir una nova pastisseria de caràcter tradicional. El mateix Gremi es queixava: “Les normatives són impossibles de complir, perquè el que demana sanitat t’ho tomben els bombers per motius de seguretat”. En els últims 20 anys, de les 230 de la província de Girona només en queden 70, un terç. El president Puigdemont ja ho va endevinar al no escollir seguir de pastisser a Amer ans optar per fer primer de periodista a Girona i d’allà a Waterloo, d’on encara l’estem esperant. Malgrat que avui dia els nous mitjans tecnològics ajuden a no haver de llevar-se a les 3 de la matinada per fer bons croissants que amb aparells moderns fermenten en obrir a les 8 sense perdre qualitat, el degoter de tancaments pot seguir i els llaminers han d’estar inquiets, malgrat com a bescanvi millori el seu nivell de colesterol. Aquesta pèrdua de molts dels oficis tradicionals ja té i tindrà conseqüències, a més de dificultar la integració laboral dels nostres joves. Si no hi ha escoles d’FP de fusters, llauners o paletes, les actuals massa enfocades en estudis d’administració, de picar el teclat de l’ordinador i no els claus, collar l’estopa o regirar el morter, no es pot albirar com podrem sortir-nos-en. Hi ha oficis perduts com els de tapisseria que es poden substituir llençant el sofà, aquell que va aguantar dècades, en comptes de reparar-lo amb el que representa de malaguanyat, per comprar-ne un a Ikea que durarà mesos o pocs anys. Però n’hi ha d’inevitables mentre haguem de disposar d’habitatges i a dins aigua corrent i electricitat per il·luminar-nos. Ja veurem qui podrà fer i amb una certa qualitat els 50.000 habitatges compromesos els propers anys. És decebedor que com a prova d’aquests canvis es vagin copsant les descompensacions entre el munt de candidats a llocs tranquils i segurs en l’administració pública i les places ofertes. Darrerament en la convocatòria de 850 Mossos d’Esquadra se’n presentaren 12.680 homes i 4.678 dones. Com que aquestes tenien reservades un 40% dels llocs, podien tenir èxit un 7,2% d’elles, mentre que els homes només un 4%; és a dir, de cada 100 aspirants, 96 es frustrarien. Més o menys com la darrera convocatòria d’Adif, la gestora dels trens tan preuada darrerament, on es van presentar 21.258 candidats pels 1.451 llocs oferts. Els nostres joves i no tan joves ho tenen difícil. Segons dades d’Hisenda, el segon trimestre del 2023 tenien registrades 968.712 empreses i just al cap d’un any ja n’eren 876.088. Un 10% menys. Podran concentrar-se més a inspeccionar les que encara quedin. Cert que moltes devien ser de les petites, de les que no tenen relleu o les dels oficis que es van extingint, però la tendència és tan clara com la nata dels pastissers que tant trobarem a faltar. Una nata sempre bona i sempre diferent en cada establiment que els experts sabien apreciar i valorar i que no hauria de quedar només en el record.

La pèrdua de molts oficis tradicionals provoca, entre d'altres, dificultats d'integració dels nostres joves al mercat laboral

Adeu a les pastisseries