Mentre es treballava fent hores extres, a més d’ingressar no es gastava

La nova consellera de Salut, Olga Pané, demostra conèixer bé el sector i els seus reptes. En una entrevista com a presidenta del Consell Assessor del Cercle de Salut indicava com a principals problemes el finançament (falten 3.000 milions d’euros cada any i va pujant) i l’envelliment de la població. Cada dia les atencions sanitàries i els avenços científics, per sort, ens fan durar més, ho demostra la Sra. Maria Branyas, recentment traspassada a 117 anys. També esmentava altres factors. Mentre que continuen augmentant els habitants a Catalunya i la plantilla sanitària ha pujat un 31,5% del 2014 al 2023, les hores efectives de treball s’han reduït un 12%. L’absentisme, del 9,7% el 2014, ha pujat al 17,2% el 2023. Ergo, la plantilla s’ha hagut d’ampliar en 20.000 efectius. Dades que indiquen les magnituds dels esculls a entomar. S’ha d’esperar que la consellera no canviï en la seva claredat d’idees i se’n surti. Les constants reduccions dels convenis en jornades laborals de metges i infermeres per mor de gaudir d’una pau social fan que actualment considerin prop de 1.640 hores/any. Suposant una setmana de 40 hores, les setmanes treballades per any serien 41. Descomptant les quatre o cinc de vacances, encara ens falta un mes i mig de feina, sis o set setmanes, per un ritme regular de servei als malalts. S’hauria d’esbrinar quants professionals acceptarien cobrar un 20% més com a bescanvi de treballar aquestes sis o set setmanes estalviant-se haver de fer consultes privades, o que no marxarien a l’estranger un cop formats aquí. Perquè aquest dèficit d’hores de feina implica més contractacions, més despesa per a una Generalitat econòmicament escanyada, on mentre no arribin els 13.500 milions d’euros del nou concert singular, i aquest miracle serà costerut, seguirem amb infraserveis. Aquestes reduccions de jornades laborals que s’han donat de forma lògica en totes les empreses i comerços els darrers 40 anys fan pensar. Òbviament, són bones en el que suposen de millora, però hi ha altres factors a tenir en compte. Ara competim globalment per recursos escassos (petroli, gas, primeres matèries) amb altres països on no s’apliquen encara aquestes reduccions. Podem perdre mercat i qui el guanyi accedir-hi primer. Sortosament, la productivitat interna no se’n ressent i es compensa pels avenços en maquinària i en processos, però en el fet d’aquestes reduccions dels horaris de treball hi ha altres derivades. Quan era habitual que arreu es fessin les denominades hores extres, avui prohibides llevat excepcions, hi havia dos corrents de beneficis en dos vessants. Les empreses i comerços –aquests encara sense la competència de les vendes per internet i les reduccions de marges conseqüents– es podien anar guanyant la vida. Sense les pressions impositives actuals, feina abundant i marges d’explotació normals, les hores extres els permetien un plus en els comptes. Molts titulars de petites empreses podien arraconar, estalviar per ampliar el negoci amb una nova nau i més maquinària, fins per a una caseta a la costa o per a un raconet per si de cas. Actualment això només es dona en honorables excepcions. En general, ja no es guanyen diners com anys enrere. Pel costat dels treballadors, el fet de fer hores extres tenia un doble efecte. Amb els diners de més en nòmina podien exposar-se a comprar un pis o una caseta, malgrat enfrontar hipoteques amb interessos que recordem depassaven en molt el 10%. Clar que els preus dels habitatges no s’havien inflat com actualment i la proporció dels dies de treball destinats a l’habitatge, fora de lloguer o compra, no estava tan desequilibrada. No hi havia tants impostos municipals en solars i llicències, ni estatals en els materials i mà d’obra. Del 2,4% de l’ITE s’ha passat al 21% de l’IVA. Avui els impostos d’un habitatge d’obra nova suposen un 26,5% de l’import. A més d’haver d’aplicar el 10% de l’IVA i l’1,5% dels actes jurídics al preu de la compravenda. Nogensmenys hi havia un factor molt important, que tant es podia aplicar als treballadors dels anys 80 del segle passat com ara als metges i infermeres de la consellera Pané. Mentre treballaven i feien hores extres, a més d’ingressar, no gastaven, i tots copsem que les velocitats d’ingrés-despesa no són les mateixes. Normalment, inconscientment o no, es gasten més de pressa del que s’ingressen. Quan en comptes de treballar com antany els dissabtes al matí, descansar a la tarda i fer un petit tomb amb entrepans a la font el diumenge amb el Simca 1000 o el R5, ara es plega divendres migdia, i uns quants i aviat tots el dijous a s’hora baixa, es disposen per al lleure, per gastar poc o molt, tres dies cada setmana, més els ponts-aqüeductes, no oblidem-los. Tant ens podem trobar que es fan escapades a Praga o Bolonya com que es llogui una casa rural, o sortim a donar tombs més curts, però sempre amb una certa despesa i sense cap ingrés. Compensa tal fet el que suposi feina i sous als qui atenen aquest munt de gent, albirant un futur amb equilibris econòmics entre qui treballi els quatre dies laborables i qui tres en festius per atendre’ls. Torno a dir que això és millor, gratificant i saludable del que es feia abans, però amb aquests components distorsionadors. La societat, en el vessant de l’estalvi, ha passat de pensar en el futur a un perillós viure al dia. Tenim jovent a qui és molt difícil emancipar-se perquè no arriben ni per llogar habitatge. Que no s’atreveixen com abans a formar família i tenir fills, amb la consegüent caiguda de natalitat. Aquests també són part dels problemes de la consellera valenta i els de les empreses i comerços, cada dia amb marges més reduïts i exposats que un ensurt que abans era suportable ara, per la falta de múscul financer, pugui ser definitiu. Aquest viure al dia dins la modernitat no ens ha de fer oblidar d’on venim i potser ens doni dosis de moderació que no foren endebades. S’ha de desitjar fortalesa en les seves conviccions a la consellera i que no en defugi. Com contestava Voltaire a Claude-Adrien Helvétius a propòsit de la seva obra De l’esprit: “El seu llibre ha estat dictat per la raó més sòlida. Faria bé en fugir de Franca tan ràpidament com pugui”. El perill de tenir raó és evident, però no aplicar-la encara és pitjor.

Mentre es treballava fent hores extres, a més d’ingressar no es gastava

Adeu hores extres