Tecnologies que ens ho han accelerat artificiosament tot, lligat al plaer de la part més primitiva del nostre cervell, que ens genera un comportament tòxic de necessitat artificiosa d’immediatesa abusiva i dependent

Immediatesa, en castellà equival a dos mots amb subtil diferència: inmediación i inmediatez, encara que sovint s’utilitzen indiscriminadament. Sobre la inmediatez, referida vers moltes coses, per exemple la immediatesa periodística: necessitat de proporcionar informació rellevant a l’audiència en un món molt ràpid a través de mitjans tradicionals o digitalitzats i en temps real, per satisfer la necessitat d’informació actualitzada constant, ni que sigui amb el cost d’anar empassant-nos tots plegats notícies de discutible qualitat, tallades pel mateix patró i que provoquen sovint que no puguis contrastar-les. A col·lació, les conseqüències vàries que ens han portat en general les noves tecnologies de la informació i comunicació i la seva revolució digital és que –via mòbils, ordinadors, tauletes o robots– ens traslladen al resultat final que totes les nostres accions diàries venen abocades a l’obtenció de resultats immediats, creant-se una mena d’impaciència social, sumada al desig innat d’obtenir tot el que volem en un moment exacte, una mena de desig constant de gratificació instantània.

Tecnologies que ens ho han accelerat artificiosament tot, lligat al plaer de la part més primitiva del nostre cervell, que ens genera un comportament tòxic de necessitat artificiosa d’immediatesa abusiva i dependent, que fa que quan no som capaços d’obtenir-ho patim conseqüències personals d’estrès, depressió, tristor, frustració, fins i tot d’irritació. Aquesta situació ha canviat ja el concepte temps, accelerant innecessàriament els nostres ritmes de vida, la nostra manera d’interpretar la realitat, fins i tot la manera de relacionar-nos… és el preu que estem pagant pels avenços i millores tecnològiques. Tot és aparentment més accessible, però la nostra qualitat de vida va baixant i som més infeliços. Tot ens porta a anar cada vegada més ràpid, sense saber cap on anem en realitat, i com més connectats estem també ens sentim més lluny de la realitat. Aquesta cultura imperant afavoreix que ja no resulti agradable llegir un llibre, meditar, passar una estona dialogant pausadament o fer un passeig per observar la natura. És el que el sociòleg Zygmunt Bauman ha batejat com a “Cultura de la immediatesa”, que provoca que estem en un interregne on tot ha canviat i no sabem com afrontar-ho, ens hi trobem immersos en temps real, en la bombolla de tot plegat. Malauradament, com diu el biòleg E. Wilson, estem “ofegats d’informació i famèlics de saviesa”.

Sobre l’altra acepció d’immediatesa, la d’inmediación i fent referència al món del dret, arran de la publicació del Reial Decret-Llei 6/2023 de 19 de desembre, se’ns planteja una transformació digital de la Justícia, tot establint accions per adaptar (ja era hora!) el nostre sistema de justícia al marc tecnològic i digital per garantir el dret de ciutadans i professionals a relacionar-nos amb la justícia per mitjans electrònics. Conté propostes, però, que són com a mínim discutibles, ja que pretenen liquidar la immediatesa processal, com és la de generalitzar ara que els judicis i altres actes processals passin a celebrar-se sempre via telemàtica. El vigent article 229 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) estableix com a norma general que les declaracions, interrogatoris, testimonis, acaraments, exploracions, informes, ratificacions de perícies i vistes de judici es facin davant el jutge/essa o tribunal de manera presencial i amb intervenció també presencial de les parts i en audiència pública… És l’anomenat “Principi de la immediació” que tan bé coneixem els juristes, segons el qual el jutge/essa practica personalment i davant seu totes les proves, perquè pugui apreciar-les millor i adquirir personalment els elements precisos per convicció/convenciment i per dictar la sentència més justa possible.

Aquesta novetat que ens han colat al Reial Decret és de calatge, perquè afectarà alhora el principi de l’oralitat del procés, vital fins ara en el nostre dret penal vigent. Això que es pretén amb la nova normativa planteja importants riscos pel dret de defensa en aquests futurs judicis telemàtics. Privar de contacte directe el jutge amb les parts del procés i els actes de prova (testimonis, perits, declaracions, parts…) –els advocats/ades som també destinataris d’aquest principi d’immediació– és tant com dir que privarem a totes les parts d’observar in situ moltes de les coses que passen, furtant jutges i advocats de les manifestacions directes en persona dels declarants, les seves possibles reaccions, els dubtes i el com que els mateixos refereixin de l’expressió oral i del llenguatge no verbalitzat d’aquests, de les seves actituds i comportaments tan reveladors, fins ara tan útils en el principi d’oralitat.

El principi d’immediació legal i el llenguatge (no només el verbal) estan molt vinculats i deixar sense aquesta apreciació directa jutges i parts del principi d’immediatesa directa dels participants és tant com eliminar la possibilitat d’esbrinar la certesa dels fets, que són bàsics a l’hora de construir qualsevol sentència judicial. Fer un judici penal digitalment, via telemàtica, davant una pantalla plana i freda, ens deixarà a tots els professionals sense elements imprescindibles per intentar esbrinar la veritat dels fets que es jutgin, col·lapsant un munt d’estratègies que tenen a veure amb la proximitat i immediatesa personal. Ens veurem privats d’un element bàsic, el que ha presidit, almenys fins ara, els meus més de 35 anys d’exercici professional. Adeu, fiable immediatesa! Benvinguda, tremenda incertesa!