Hem de passar d'una administració dedicada a controlar, fiscalitzar i desconfiar de les empreses a una que estigui al seu costat

Sense quasi adonar-nos-en, aviat ja haurem consumit una quarta part del segle XXI. Quan ens aturem a recordar que semblava ahir el canvi de segle, l’encetar amb il·lusió el 2000, l’atac a les Torres Bessones i tot el que ha anat seguint tant descoratjador, les conseqüències que seguiran a la bogeria de Putin, una modernitat per bé i per mal, ens podem esporuguir. Ens pensem que de sempre hem tingut els mòbils a l’abast i el primer iPhone és del 2007. Molts canvis en poc temps. El que no ha canviat en actitud, potser sí ha incorporat modernitats no sempre favorables, i ho hauria de fer, crec que és la nostra administració pública. I més que el funcionariat, que de tot n’hi ha, des de molt bons amb autèntic esperit de servei i d’altres que amb el vitalici de què disposen tant se’ls en fot si les coses van bé o malament perquè a ell no l’afecten o serà l’últim a estar afectat. Més que ells, hauria de canviar l’enfocament que s’hauria de donar a l’administració pública al segle XXI. I no em refereixo a funcionaris enfeinats i abnegats com els de les tres m, metges, mestres i mossos, sinó principalment als que han d’interactuar administrativament només movent papers. M’explicaré en les relacions de l’administració primer amb les empreses i també amb els individus, ambdós col·lectius considerats quasi com a súbdits obligats a obeir que no actors a qui servir. En el segle XX i anteriors, a l’anar creant-se tot l’entrellat, l’administració enfocava contra les empreses. L’actitud era que les havia de controlar, fiscalitzar, desconfiar absolutament d’elles. Llevat dels que gaudien de les influències tipus La escopeta nacional, totes havien de passar pels mals tràngols administratius que encara duren. Crec que en aquest segle XXI aquesta tendència enquistada en alguns funcionaris i en molts requeriments administratius alguns innecessaris s’hauria de canviar per una administració “al costat” de les empreses. Perquè avui dia sobretot amb l’abast quasi universal i absolut a la informació dels clients-consumidors i també la internacionalització, és a dir moltes empreses competeixen arreu del món o pateixen competències de les que ho fan, les coses han donat un tomb. En el primer estadi, si una empresa no fa les coses bé, en el producte, o en el procés de fabricació, per exemple contaminant, tractant malament els empleats, ja no cal que l’administració l’expedienti, li proposi sanció i després de contenciosos administratius que poden durar anys li arribi o no el càstig. Amb la informació avui dia tan estesa, qui actua malament rep el càstig immediat dels seus clients. Buitoni rebrà un càstig ràpid del mercat per les pizzes contaminades a França, molt abans que les sancions administratives. Cal una administració vigilant, sempre deficitària de personal i actituds, quan la vigilància pot ser total de tots? No estaria millor al costat de les empreses per exemple, alleugerin de veritat els tràmits, obligant només als indispensables, i en el segon estadi, enfocada, com ja fa per exemple Acció, a ajudar-les a competir internacionalment? Aquest canvi administratiu de contra, per passar al costat, també el celebrarien els ciutadans. Si abans gaudien del tracte directe, podien tractar de cara amb els funcionaris, ara amb el teletreball, cites prèvies, els telèfons de polsi 1, polsi 2, li llegim la confidencialitat de dades, digui’ns què vol i esperi... fins que normalment la comunicació es penja, els administrats, sobretot els llecs digitals, es troben molt orfes amb l’administració “contra ells”, quan celebrarien que estigués al “costat d’ells”. El bussines friendly del president Mas ja es va prometre el 2010. Volia i va programar un govern “amic de les empreses” com a vector de recuperació de l’economia catalana sotmesa a la crisi del 2008. Potser l’actitud del govern i dels polítics ho va ser-ho. De fet, continua fins ara. Els elegits, polítics que donen la cara en les llistes, estan atents i amatents a ajudar en el que poden, però el que no va aconseguir el 2010, ni s’aconsegueix actualment, és moure la invariable actitud d’una administració desconfiada amb els administrats, siguin empreses o individus, i que sap que amb els seus no i els seus retards a voltes gandulots en decidir dins les seves competències, mai dels mai serà renyat, amonestat, ni molt menys perdrà càrrec i escalafó. I que en canvi també sap que si s’estova i atorga un sí, o enllesteix la feina diligentment, pot entrar en una zona de perill, per ell mateix o pel que li poden retreure els immobilistes del sector ranci. Just ara suara els estudis de les entitats afectades s’han adonat que la fugida-implantació de moltes empreses de Ponent a la Franja no és deguda a una fiscalitat més favorable, sinó al fet que a l’Aragó troben unes actituds de polítics i sobretot també de funcionaris molt col·laboradores, escurçant més de quatre cops els temps de dilació dels tràmits i simplificant-los. També ens ha passat amb la nova fàbrica de bateries de Sagunt. Als voltants hi ha més agilitat envers les empreses. Mentre aquest canvi no s’implanti a bastament a Catalunya, tant els ciutadans com les empreses, indústries, comerços i serveis que recordem són les que amb les seves produccions i cotitzacions financen tot l’entrellat, aniran coixos del qui els hauria de subministrar i si cal aguantar la crossa que els ajudés a seguir endavant.

Hem de passar d'una administració dedicada a controlar, fiscalitzar i desconfiar de les empreses a una que estigui al seu costat

Administració del segle XXI