La llei, sobretot en els ajuntaments, està més orientada a assegurar el cobrament d'impostos i taxes que a la racionalitat de la seva aplicació

Per situar-nos breument i arribar a unes conclusions a partir d’evidències, situo el lector en una finca rural on el propietari ja molt gran lloga els camps de conreu i granja a una petita empresa del sector. Aquesta passa per tots els llargs i farragosos tràmits dels canvis de nom a tots els efectes, Departament d’Agricultura, ara d’Acció Climàtica, companyia d’electricitat, agroassegurança, veterinaris, sanejaments i un llarg etc. Tot correcte fins al darrer topall, no pot fer el canvi de titularitat en el subministrament i els rebuts trimestrals de l’aigua, el cobrament dels quals està encarregat per l’ajuntament a l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació corresponent. Les ordenances fiscals degudament aprovades són taxatives. Quan el subministrament d’aigua el rebin ocupants d’habitatges o locals llogats, qui paga l’IBI, és a dir el propietari, haurà de respondre i pagar el cost del consum de l’aigua i, això sí, l’ordenança diu que el “podrà” repercutir sobre els beneficiaris. Suposem que només diu “podrà”, perquè no pot ser més clar, és a dir si en el contracte de lloguer aquest senyor gran no ha estat ben assessorat (costa diners) i no hi ha inclòs una obligació expressa en aquest tema que ell desconeixia i que ha sorgit mesos després, pot tenir feina a recuperar el que ha pagat per uns consums d’altres. Aquest no seria el cas de la petita empresa que pagarà l’aigua, però vol tenir tota la pregona documentació fiscal i comptable en regla i sap que aquest propietari gran ja no és subjecte passiu d’IVA, de fet no deu ni saber què vol dir i per tant no pot repercutir factures de serveis, amb la qual cosa l’empresa paga un IVA que no podrà deduir, a més d’enfrontar la possibilitat que una inspecció trobi irregular això de pagar una factura a un “obligado pasivo”, que en diuen, que no declara ni tributa per l’IVA, però que té l’obligació fiscal de fer-ho ni que l’hi surti zero –entre el rebut d’aigua i el que cobraria al llogater– almenys ha de fer els tràmits. Aquest cas com un cabàs surt certament derivat i rebotat d’altres problemes. En el sector dels habitatges de lloguer hi ha ajuntaments que fan pagar les taxes de recollida de deixalles als propietaris i que aquests ho cobrin, si poden, als llogaters. Fins i tot hi ha ajuntaments que malgrat que l’habitatge estigui desocupat, és a dir sense llogaters –no s’entengui com a lliure de moment dels ocupes–, obliguen el propietari a pagar les taxes de recollides. Tot amb ordenances fiscals degudament aprovades en els plens respectius. Això en els habitatges té una certa lògica pel fet que quan un quedava lliure es donava de baixa de la taxa de deixalles, però en certs cops al tornar-se a llogar s’oblidaven de donar-lo d’alta de bell nou. Les facilitats administratives que proporcionen als nostres alcaldes, regidors i als interventors unes regulacions d’aquest tipus, i el fet d’encarregar els cobraments, de contestar impugnacions, d’efectuar les reclamacions i aplicacions d’embargaments al final del procés a qui no pagui, tot a un Organisme de Gestió Tributària, són irresistibles. Els que cada quatre anys entren nous ja no canviaran aquesta dinàmica si està implantada, i els que encara no la tenen incorporada trobaran també temptador que per part d’aquest organisme els gestionin com ho han de plantejar en un ple per estar sempre dins la legalitat, i a partir d’aquí a cobrar, maldecaps pel contribuent i l’organisme, amb el bescanvi de pagar un percentatge relativament petit fixat per qui els farà la feina. No hauran d’atendre casos particulars com aquest de l’empresa de dimensió petita i el propietari d’edat gran. Però la conclusió que s’ha d’extreure d’aquest i altres casos és que la legalitat generada i la seva aplicació per qui l’ha generat, sobretot en ajuntaments, està més orientada a assegurar el cobrament per sobre de les possibles i reals justificacions dels contribuents i per sobre de la mateixa racionalitat en l’aplicació. És a dir, tots a passar per l’adreçador contributiu i si a algú la mala sort li fa sorgir alguna incidència no considerada –malgrat que saben els legisladors que tal com és de complexa la vida n’hi poden haver–, que ho enfoqui com el qui té la desgràcia de patir un accident de trànsit on perd el cotxe i es trenca una cama i que no hi doni més voltes. L’administració no ha d’entrar, segons ells, en casos concrets, només faltaria tanta feinada, quan amb unes ordenances legals que un cop han provat de funcionar en un lloc només en un simple tallar, copiar, enganxar es poden anar traslladant Ajuntament rere Ajuntament. De fet, ja tenen raó els que diuen que els ciutadans només són usufructuaris del que el Registre de la Propietat diu que és seu (un cop pagada la hipoteca) o dels diners de què disposen al banc. Els que governen decideixen quant li resten del que disposa via impostos de patrimoni, IBI, plusvàlua, també del que guanya via renda, i si mai no pot pagar ja revertiran l’usdefruit en favor del que en diem la comunitat, mitjançant legals embargaments. Nogensmenys si el Pla d’Urbanisme inclou les seves propietats en sòl urbà dins un pla parcial que implica posar d’acord a més d’un propietari, fer cessions per vials i demés i això no s’executa perquè no surten ni de bon tros els comptes –malgrat la falta absoluta d’habitatges–, haurà de seguir pagant igualment tots els impostos pertinents per aquest usdefruit del qual no pot disposar a l’estar gravat per aquesta càrrega planificadora, certament necessària, però mal executada en termes de l’economia on encara ens movem, mentre no aterrem en altres societats de perfil més bolivarià. De moment només ens hi acostem.

La llei, sobretot en els ajuntaments, està més orientada a assegurar el cobrament d'impostos i taxes que a la racionalitat de la seva aplicació

L’administració que ens va engolint