El millor és compartir un escriptor que et burxa el cervell i t'eriça la pell

“C’est magique”, xiuxiueja Wajdi Mouawad, meravellat, mirant una petita pantalla situada rere l’escenari de la Biblioteca de Catalunya, des d’on el dramaturg pot veure la representació d’un dels seus textos, Tots ocells, sense ser descobert pel públic. Des d’aquí també veiem un actor entre bambolines esperant per sortir a escena. Li sembla tan fascinant que treu el mòbil i hi fa una foto. Fins i tot les ments més brillants són també només humans. L’autor canadenc d’origen libanès ens confessa que mai ha vist cap funció seva des de la platea, mai. Aquesta nit sortirà a saludar, només una vegada i per deferència als actors catalans, i tornarà entre cametes fet un sac de nervis, amb la mà aguantant-se el pit. És al·lucinant que d’aquesta figura menuda, amable i humil en surti la potència devastadora de la seva literatura. L’escriptor d’Incendis, d’Ànima i de mig centenar de textos més, un dels autors més representats i admirats del teatre europeu, sens dubte una estrella per al públic català, encara s’enlluerna de veure com, una nit més, en un petit teatre de Barcelona, les seves paraules conjuren les persones al voltant del foc del teatre. A les seves obres Mouawad parla dels odis heretats de pares a fills com una cadena que cal trencar: “Tot home que mata un home és un fill que mata un fill”, alerta. Però el que fa el seu teatre, a la vegada, és reforçar precisament el lligam contrari, un vincle que també ens hem llegat els humans i que ens pot redimir: el poder pacificador i humanitzant del relat, la poesia, la filosofia, el teatre, la bellesa. Si no ens ha de servir ara, diu, perquè la guerra a Gaza i al Líban és massa cruenta i la reconciliació sembla lluny, que serveixi per a les generacions que vindran. Mouawad ha fet una visita fugaç a Barcelona amb motiu de la Biennal de Pensament, una ciutat que adora i visita d’incògnit sovint. He tingut el privilegi de ser-hi a prop unes hores i de veure l’admiració als ulls de la gent. Això sí que és meravellós: persones que s’acosten amb devoció a un autor per dir-li, mig tremolosos, amb el cor a la gola, “Aquesta novel·la m’ha canviat la vida”, “M’encanta la teva obra”, “És increïble el que fas”. Actors reconsagrats sense paraules, que amb un somriure i una abraçada volen agrair-li tot això que ens ha escrit. Aquest també és el poder del teatre, les abraçades, l’amor. Si hi ha alguna cosa millor que descobrir un escriptor que et burxa el cervell i t’eriça la pell, és compartir-ho amb la gent que t’estimes i la gent que l’estima i, a sobre, poder-li dir a ell, mirant-li als ulls: gràcies de tot cor, Wajdi.

El millor és compartir un escriptor que et burxa el cervell i t'eriça la pell

L’admiració als ulls de la gent