Molts d'ells no han rebut cap reconeixement, alguns acumulen un camí de vida poc agraït, d'altres eren tímids, però amb aquesta experiència han perdut la vergonya

Si algú pot assegurar que no és envejós que tiri la primera pedra. Fins fa pocs dies l’ultracorredora Camille Herron podia quedar-se quieta sense cap problema, però resulta que les noves tecnologies tenen espies. Ella i la seva parella s’havien creat un perfil fals a les xarxes i des d’aquesta identitat modificaven les entrades a la Wikipedia per treure fites als seus principals rivals, entre elles les de Killian Jornet. Segons l’assaig de Marina Porras L’enveja, inclosa en la col·lecció “Els Pecats Capitals”, aquest sentiment és el més corrosiu de tots, ja que afecta als altres però sobretot a un mateix ja que tot allò que es té es mesura a partir del valor de l’altre. Segons ella, aquest pecat és silenciós, discret i molt íntim i provoca una pulsió totalment irracional per voler tenir allò que no es té. Porras explica que s’acostuma a relacionar més amb les dones que amb els homes, ja que l’entorn femení sempre és més discret, callat i reservat. Sort de Salieri, que és l’envejós per definició i resulta que era un home. L’enveja, però, té una medicina i és l’admiració. La recepta recomana cultivar l’admiració com a antídot de l’enveja. L’assaig de Porras està basat en l’anàlisi de grans obres de la literatura on l’enveja hi és present. Resulta que Josep Pla, Mercè Rodoreda amb el magnífic Mirall trencat, Balzac o Dante parlen d’aquest sentiment que quan s’acumula i s’enquista es converteix en ressentiment. Cap dels protagonistes d’aquestes obres estaven preparats, però, per practicar l’admiració. A Camille Herron no sé si li seria fàcil posar-se a valorar i admirar totes les fites i les curses guanyades dels seus rivals. Malgrat tot, segons Porras, si ho fes seria més feliç i segur que podria córrer amb més dignitat. Admirar és un gran exercici de puresa, sinceritat i sanació personal. Admirant aprens, et reconcilies i t’acostes a moltes realitats diferents i a més t’alliberes del ressentiment i el malestar. Jo admiro les 100.000 dones que a Catalunya es dediquen a les cures informals i que veuen com la seva salut se’n ressent molt més que la dels homes, admiro aquell superior que em va ensenyar a “perdre batalles per guanyar la guerra”, admiro aquella amiga que malgrat que un professor li va dir que no seria res a la vida ara és una reputada metgessa. Tots i totes elles són fars igual que ho són els sis presentadors i presentadores que aquest dimecres vam poder escoltar per primera vegades al programa Discapaci… què? d’EL 9 FM i Sant Tomàs. Molts d’ells no han rebut mai cap reconeixement, alguns acumulen un camí de vida poc agraït, d’altres eren tímids però amb aquesta experiència han perdut la vergonya… Sens dubte, això és una gran fita i us puc assegurar que ens donen una lliçó per crear una societat més inclusiva. Admiro la Rut per la seva valentia i compromís, l’Àlex per la seva resiliència i el seu sentit de l’humor, en Víctor per la seva memòria i el respecte cap a les persones, en Jaume per haver perdut la vergonya i atrevir-se a parlar més, l’Alba per no perdre mai el somriure i sincerar-se sempre que convingui i en Sergi per la seva frescor i per ser murri. Cap d’ells ha guanyat una cursa de muntanya i potser no saben qui és Camille Herron, però sí que tenen clar que les oportunitats s’han d’aprofitar i més quan la societat no els en brinda gaires.

Molts d'ells no han rebut cap reconeixement, alguns acumulen un camí de vida poc agraït, d'altres eren tímids, però amb aquesta experiència han perdut la vergonya

Admiració discapacitada