Ser mare és una aventura de traca. Ser mare d’adolescents és una aventura de tota la botiga de petards

Ara mateix, a casa, tinc una adolescent fent pràctiques de violoncel, un altre que crida com un boig al PC que riu amb els amics mentre juga, un altre que es dutxa perquè li convenia molt, moltíssim –què us he de dir?–, i una última que dubta sobre com gastar les hores que té per davant ara que l’IES ja s’ha acabat pràcticament. La Maternitat, des que tens al cap que vols ser mare, és una aventura de traca. Et destarota el cos, el cervell, les emocions de dalt a baix i la paciència de dreta a esquerra. I sí. Dic Maternitat. No com a plural majestàtic inclusiu, sinó com a femení singular. La Maternitat és molt diferent de la paternitat. I no parlo de l’embaràs, les hormones i aquestes coses més fisiològiques, perquè la Maternitat va de ser al costat d’una personeta que es forma, no de gestar-la a l’úter. Crec. Parlo del fet que la implicació de la Maternitat és singularment més alta, més directa que la de la paternitat. Jo, amb una teòrica compartida, exerceixo una implicació molt diferent en relació amb les vides dels meus fills. I sempre ha estat així. I potser és de feminista dolenta permetre-ho, acceptar-ho i escriure-ho en un article. Però és la veritat. Els papers signats, les visites als metges, les converses, les matriculacions, les gestions, els pagaments, els viatges de les extraescolars, les plorades, les urgències, els regals d’aniversari per a amics comprats, la roba, les motxilles de colònies, les febrades, les festes i un llarg etcètera de minúcies quotidianes que fan una vida –dues en el meu cas–, que porto d’avantatge al pare de les meves criatures és, després de 16 anys, de traca! I no és que sigui un pare que passi de tot, eh? És que és pare, no mare. I, una altra vegada, perdó a les feministes que m’han precedit: en d’altres coses me n’he sortit molt bé, però amb això de la Maternitat suspenc encara. A part de la cicatriu de les cesàries, sempre duré l’empremta d’un extra de responsabilitat i gestions amb els meus fills. I amb els meus fillastres també n’he fet moltes, d’aquestes coses, però ara no és el tema. I deixeu-me anar ràpid a l’acabar l’article que en no-res he d’anar a Cardedeu a dur-los a extraescolars. Deia que tot aquest extra, mentre són petits, no t’acaba d’importar, malgrat el cansament, perquè l’extra d’amor també és molt gran. De petits, t’adoren, tot és: “Gràcies, mami” i petonets i abraçades i t’estimos. I això paga totes les gestions de més, totes les coses o, a vegades, sidrals. I sonarà a massa tòpic, però ho dic de debò: res no omple més o a mi res no m’ha omplert més que l’amor dels meus cadells. I dic cadells, així en animal, perquè això de maternar ho és molt, d’animal. El cas, però, és que els cadellets es fan grans i que aleshores més val que tinguis un gos a casa o un marit meravellós perquè algú s’alegri genuïnament de veure’t quan hi arribes. Els fills continuen necessitant les gestions, els extres i les plorades, però ja no ho paguen amb el mateix amor. Ho paguen, més aviat, amb una barreja de “Ei, no m’atabalis” o “És que no en tens ni idea”. I ja està bé –també–, és la moneda que tenen, però preferies, com a mare, l’altra. I no és normal que l’altra sigui la normal. La normal i la sana és aquesta que toca ara. Per això, quan el teu adolescent –que ja et passa dos pams– et fa un petó al front; o la teva adolescent t’abraça i diu que ets la millor mare del món –encara–; o tots dos s’avenen a viatjar amb tu; o tots quatre t’acompanyen a cinema… ho has de celebrar doblement, triplement. I ho has de fer en silenci, que no es noti massa l’alegria preciosa que sents de poder –encara– maternar. Ser mare és una aventura de traca. Ser mare d’adolescents és una aventura de tota la botiga de petards.

Ser mare és una aventura de traca. Ser mare d’adolescents és una aventura de tota la botiga de petards

Adolescents