Un amic venia a dir sovint que esperem massa dels futbolistes quan simplement són jugadors de futbol i ens decebíem […]

Un amic venia a dir sovint que esperem massa dels futbolistes quan simplement són jugadors de futbol i ens decebíem quan coneixíem algun aspecte de la seva intimitat o sentíem la seva resposta a preguntes de cultura general, política o qualsevol altre àmbit i no estaven a l’alçada que volíem esperar d’ells. Hi penso sovint quan sento comentaris sobre Lamine Yamal. Ara més recentment de la festa d’aniversari, que des del meu punt de vista atempta contra el bon gust i deixa detalls que podem considerar de vergonya aliena. Deliris de nou ric que d’altra banda tants somien. Però de futbolistes que ens han decebut fora del camp de futbol n’hi ha hagut a cabassos abans que Lamine. També al Barça. Ara ha sigut la festa i altres vegades les sortides de to de son pare, que tampoc hi ajuden, però quants cops hem sentit sobre Lamine que “esperem que no es torci”, com si no visqui envoltat de jugadors torçats o sota el mateix risc. Sobre la promesa de Rocafonda hi ha un element afegit. A la més mínima està sota sospita. És català però no ens el fem nostre per l’origen de la seva família. Racisme i classisme, se’n diu, amb totes les lletres. I els que el defensarien en aquestes causes tampoc el veuen amb bons ulls perquè són els que demonitzen la indústria del futbol. La sensació és que el nano ho té tot per torçar-se i potser el mèrit serà no fer-ho. Desitgem que faci triomfar el Barça, però no li perdonarem cap errada ni sortida de to. Una mica com també fan a les espanyes, que no el poden parir però salten d’alegria cada cop que fa ressorgir una selección amb la qual, des de la meva absoluta subjectivitat, el motiva jugar-hi amb sobremesura. Tothom té les seves contradiccions.

Un amic venia a dir sovint que esperem massa dels futbolistes quan simplement són jugadors de futbol i ens decebíem […]

Ai, Lamine