Les pandèmies han estat el flagell de la humanitat, confinant durant llargs períodes pobles sencers dins de cases i muralles i havent d’enterrar els morts com podien o deixar-los abandonats als carrers

Davant el lleó de la basílica de Sant Marc a Venècia, ja fa anys, em vaig acomiadar per sempre, i en veu alta, de la ciutat que era un model equilibrat d’art, bellesa i alegria de viure. Envoltat de milers de turistes, com jo, vaig refermar-me en la militància radical de “Salvem Venècia!”. Estava convençut que la ciutat m’ho agrairia. Quines pretensions! Mentre esperava els companys que visitaven el Palau Ducal, irreverentment, vaig seure al pedrís de la porta principal de Sant Marc, amb la mirada inquisitiva del porter que ja tenia prou feina a destriar les noies que volien entrar a la basílica i tot depenia d’uns centímetres, més o menys, de roba. Les pedres i els mosaics, joia de l’art bizantí, m’omplien el cor de serenor i m’impulsaven a construir un relat venecià. Imaginava els passos feixucs del patriarca de Venècia, Angelo Roncalli, que sortia diàriament a estirar les cames per la plaça de Sant Marc, saludant a tothom d’una manera senzilla i propera. Quan fou nomenat papa Joan XXIII, molts venecians que l’estimaven dubtaven si resistiria gaire temps la pressió vaticana, però com que era de pagès i molt murri va convocar per sorpresa un Concili Ecumènic sense consultar als dignataris més conservadors instal·lats al poder i somogué els fonaments de l’Església catòlica, apostòlica i romana. Quan estava trist pels entrebancs que li posaven, pensava en la serenor veneciana i la vida tranquil·la que hi feia, com si fos un rector de poble. I si li recordaven la sort de viure en un palau responia: “No s’equivoquin! És molt pesat viure en un museu i sovint haver d’anar vestit com una dama Salpatra”. La claror era de migdia i al fons veia la llacuna i un grup de turistes, disfressats amb màscares venecianes, baixant sorollosos de les góndoles. No era temps de carnaval i em recordaven els grups de visitants que omplien la Rambla de Barcelona (així va començar la decadència ramblera), persones begudes i guarnides amb barrets mexicans, quin ridícul! L’ambient propiciava evocar la novel·la La mort a Venècia de Thomas Mann i la inoblidable pel·lícula que en feu Luchino Visconti, en una ciutat infectada per l’epidèmia del còlera i uns personatges turmentats per desitjos i passions estètiques i tot ben conduït per la suggestiva música de Gustav Mahler. Els turistes de les màscares em recordaven l’obra de teatre de Carlo Goldoni Un dels últims vespres de carnaval, representada al Teatre Lliure de Gràcia, i que em va seduir per la seva bellesa escènica. Sobtadament les màscares em van envoltar amb riures esgarrifosos i sons guturals que sortien pels llargs i pronunciats nassos. Ben dinats i animats, era impossible que s’adonessin que el gran nas servia per omplir-lo d’herbes remeieres i impedir la penetració de les terribles infeccions que sovint es produïen a la llacuna veneciana. Un temporal s’havia desfermat i la inclemència va distreure les meves evocacions i em retornà a la realitat immediata i trista d’aquí. Érem a la primavera de l’any 2020 i una fantasma viral recorria el món. La pandèmia, poc coneguda, havia confinat la societat com no s’havia vist mai des de la guerra. Aixoplugat, engego la TV que mostra imatges de places i carrers d’Europa buits de gent i trànsit. Les notícies de la tarda encara m’intrigarien més, havia crescut esgarrifosament el nombre de persones infectades i que morien sense remei. A les residències d’ancians ja s’havien trobat cadàvers als llits. Feia feredat! Ves a saber fins quan no podrem tornar a saludar-nos efusivament, abraçar-nos, fer-nos petons i efusions amicals o assistir al comiat d’algun ésser estimat i ni tocar-nos. Quina soledat! I els que s’hagin curat seran persones, en cas de possibles rebrots i sense cap culpa, marcades electrònicament per l’Estat. Feia anys que Occident s’havia alliberat d’infeccions massives, tot i la preocupació d’alguns científics per l’ús abusiu d’antibiòtics en persones i animals. La gran contaminació i explotació de recursos a nivell planetari continua desbocada, impossibilitant que la naturalesa tingui temps per regenerar-se, com sempre havia fet. Les pandèmies han estat el flagell de la humanitat, confinant durant llargs períodes pobles sencers dins de cases i muralles i havent d’enterrar els morts com podien o deixar-los abandonats als carrers. Fins i tot el cristianisme considerava que enterrar els morts era una obra de misericòrdia. Jo he pagat la quota dels morts des de jove, quan m’hi van apuntar, i m’incomodaven les prèdiques que recordaven l’obligació d’enterrar els morts. Quina paradoxa! Però ara he comprovat que el recordatori era oportú i més quan un dia en obrir els ulls ens vam adonar que als grans magatzems ja no era primavera!

Les pandèmies han estat el flagell de la humanitat, confinant durant llargs períodes pobles sencers dins de cases i muralles i havent d’enterrar els morts com podien o deixar-los abandonats als carrers

Ai! Quina tristor a Venècia