L’aburgesament decrèpit ens ha convertit en una trista capital de comarca, clientelista i somorta

Una amiga que va viure una temporada a un pis de la plaça de la Dansa de Campdevànol m’explicava que d’aquella època recorda sobretot les converses que a l’estiu al vespre sentia des de casa. Alguns clients que seien a la terrassa del bar que hi havia sota el seu balcó mantenien diàlegs incomprensibles en cas de no haver ingerit les mateixes quantitats de cervesa, combinats o ves a saber què. Ella parava l’orella amb finalitats recreatives, i defineix aquells personatges com uns “marejats” que en lloc de molestar-la li aportaven una mica de diversió sense necessitat d’haver d’engegar el televisor. Malgrat que el novembre ja ha deixat veure que la intenció del calendari segueix sent que faci fred a l’hivern, des de casa estant encara veig jovent que al vespre s’asseu al graó d’entrada d’establiments comercials que ja fa temps que han tancat. Com que la temperatura m’obliga a tenir les finestres tancades, soc incapaç de sentir allò que diuen. Sovint xerren, miren el mòbil o beuen. Un cop o dos l’any s’aixeca un espetec d’hòsties i algú marxa calent a casa. Durant els mesos de més bonança, la seva presència a la plaça Sant Eudald de Ripoll és habitual, de vegades fins a hores inversemblants. Hi ha gent a qui els molesta que els altres facin vida de carrer. De fet, hi ha a qui els molesta absolutament tot, excepte el que fan ells mateixos. A mi em molesten els cops de porta, qui afirma ser d’una manera, però en realitat demostra en cada acció que és exactament el contrari, i els conductors que situen el seu cotxe a un pam del teu a 100 per hora. Bé, suposo que em molesten infinitat de detalls més de la humanitat, com ara la policia, Espanya o l’omnipresència dels telèfons mòbils amb un humà al darrere. Però si hi ha una cosa que no em molesta en absolut és que la gent s’estigui en espais públics sigui l’hora que sigui. Si alguns músics que diuen ser de carrer hi toquessin també m’aniria bé, encara que detesto la seva música. Però ves per on, a aquests no els hi he vist mai. El barri vell de Ripoll, a les nits, és un lloc viu, perquè hi ha gent que hi volta, hi fa la seva i generalment no molesta en absolut. Potser ens hauríem de preguntar per què hi ha tants establiments tancats, tants pisos buits i cases senceres que amenacen de caure’ns sobre el cap. Primer vam arrasar les poques planes agrícoles que tenim per fer-hi polígons industrials que absorbissin els negocis que omplien d’efervescència el Ripoll de fa unes dècades. Alguns nous barris s’han fet guanyant terreny a les muntanyes que afortunadament ens rodegen, tot i ser espais més feréstecs on viure. Fa unes setmanes vaig anar a visitar un ripollenc que hi té casa, i quan fèiem un volt per un jardí bac i inclinat com una mala cosa vaig veure-hi un escurçó petit aixafat. Vaig pensar que ni que me la regalessin hi aniria a viure. Però el que molesta no és aquesta decadència que s’ha imposat. Els molesten les persones que es troben i fan vida social a fora-d’hores i de casa. L’aburgesament decrèpit que ens ha convertit en una trista capital de comarca, clientelista i somorta, no afecta. Doncs res, anar fent amb l’aigua al coll, com en Met de Ribes.

L’aburgesament decrèpit ens ha convertit en una trista capital de comarca, clientelista i somorta

Amb l’aigua al coll com en Met de Ribes