Podem començar per alguna cosa més: Franco i Enher, amb el seu president al capdavant, sempre es van entendre prou […]

Podem començar per alguna cosa més: Franco i Enher, amb el seu president al capdavant, sempre es van entendre prou bé. Hem dit que Franco va inaugurar pantans, però qui els pagava era un altre, a canvi de concessions molt especials. La finca La Farga era una casa refugi en un lloc privilegiat del Pirineu, fins i tot amb dificultats per arribar-hi i amb greus problemes per acollir el nombrós seguici de policies que acompanyaven el Caudillo que havien d’allotjar-se en petits pobles del voltant i en cases particulars. Enher la va construir també per a les vacances dels seus directius, no accessible per als obrers. Sobretot va ser per a Franco, Fraga, Juan Carlos i altres ministres que afavoriren considerablement l’empresa hidroelèctrica. Allà es van coure moltes coses que potser mai les sabrem, el mateix que ara passa i que els governants es guarden prou que se sàpiguen, almenys mentre són al poder. Després ja hem pogut descobrir com molts d’ells, presidents i altres, que es veuen obligats a guardar secrets per inconfessables que són, viuen en una opulència difícil de justificar. No vol dir que hagin robat mentre governaven, sinó que són els beneficis de les prebendes concedides a grans empreses per fer el que volguessin. La Farga, situada a tres quilòmetres del balneari de la Vall de Boí, era un lloc idíl·lic que va servir per a practicants de moto de muntanya que s’hi acostaven. Va passar a mans d’Endesa, que la va posar en venda, quan estava abandonada. Com a curiositat, Montesa l’any 1945, en aquell indret, quan no s’hi podia arribar per carretera, va provar les seves motos. Tornant a les estades de Franco a La Farga, sembla que a causa d’aquestes estades que tant li agradaven va firmar el decret per fer d’aquells indrets el Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici. Alguna cosa bona en vam treure. Anem per l’aigua, que és el que ara ens crema a tots. Crec que en aquest tema hem, o han, estat molt descuidats, pensant que mai arribaríem a situacions com la d’ara i ja repetitiva. En tot cas, sembla que mai tan greu. A Espanya, i per tant Catalunya, s’ha fet molt poc pensant en el futur, no solament en el cas de l’aigua sinó en moltes infraestructures, sense pensar en els moviments demogràfics que exigiran més consums, tant energètics com en tot el que fa referència als mitjans de convivència. Tenim molts embassaments, però aïllats els uns dels altres. Tenim rius a Espanya amb cabals d’aigua que es perden cap a altres països, i, per tant, són poc aprofitats a casa nostra. En moltes coses ens mirem altres països, però no sempre els imitem. Ens sembla que nosaltres ja en sabem prou. Els tenim ben a prop: França, per exemple, té una xarxa de canals que la travessen des de l’Atlàntic fins al Mediterrani. Canals navegables per a petites embarcacions, però que faciliten la comunicació entre poblacions i l’abastiment si fa falta. No s’hi val a dir que els seus rius porten més aigua i que la proximitat als Alps facilita els subministraments. No, la política quan la mesurem només volent el que és a casa nostra i que el veí es foti, ens porta on estem ara. França, tot i que tenen una manera de fer més centralista, els del nord, els del sud, els de l’est i els de l’oest, tots són francesos a l’hora d’intervenir els uns pels altres. Nosaltres som un país solidari mentre no ens toquin els nostres recursos. Nosaltres vull dir totes les comunitats autònomes. Ara bé, recordem quan es van construir els embassaments pensats sobretot per fabricar energia elèctrica. Com a exemple els embassaments de Sau, Susqueda i Pasteral. Fins al 1966 no va estar activa la depuradora de Cardedeu que havia de subministrar aigua potable a l’àrea de Barcelona. Llavors la població activa ja havia crescut prou per endevinar que a curt termini seria insuficient. L’embassament de Sau, per cert, es va construir amb mà d’obra que vivia en condicions en alguns caos infrahumanes: mal dormir, mal alimentats i confiant en una cantina que feia tot el possible per poder abastir dignament a tothom. Tot plegat controlat per empreses del bracet del règim per a qui la persona no tenia cap valor. Si un defallia sempre n’hi havia un altre de necessitat per sobreviure. Tot fet per cobrir les necessitats del moment, el futur era el futur i ells estarien en un altre hemisferi. Avui s’adonen del retard que portem i ara correm-hi tots. Tenim un país al costat que llença aigua al mar i que fent les coses ben fetes potser s’hauria canalitzat cap a casa nostra. Però aquesta casa nostra, Catalunya, des de fa temps és un obstacle per a la resta d’una Espanya dividida i hostil que ens mira de reüll no fos cas que visquéssim millor que ells. Ser independents, amb un govern que governi i vetlli pels interessos comuns, que no sé on el trobarem, potser facilitaria una mica les coses. Però els haurem de canviar des dels fonaments, no valen els actuals. Ser condescendent està renyit amb ser efectiu. Mireu, sembla que es pensen que el temps és or i que amb el temps ho solucionarem tot. No, el temps no és or. Mai comprarem temps amb or, però sí que amb temps podrem trobar or, però l’hem de buscar. I les grans fortunes han fet que el seu temps els donés or. Que quedi clar: prenent temps de vida als més febles.

Podem començar per alguna cosa més: Franco i Enher, amb el seu president al capdavant, sempre es van entendre prou […]

De l’aigua i alguna cosa més