Potser són vells records romàntics però en arribar a Aiguafreda i llegir el rètol de Vallès Oriental m’inquietava sempre, i per sentir-me realment al Vallès em mancava un tros més de carretera. Històricament els límits i els termes són moguts per interessos diversos, potser cal cercar, de tant en tant, noves raons i burxar fins a les arrels

Sense voler interferir i amb respecte a la reconeguda autoritat democràtica que té l’Ajuntament d’Aiguafreda per decidir el que més convé al poble referent a la seva pertinença comarcal, m’agrada poder remoure els meus records d’infantesa en aquells indrets i que comencen a les dolces banyades a les Piscines Ollé del municipi veí, en aquells estius amb un pic de calor sufocant. Els de la colla sempre dèiem que anàvem a banyar-nos a prop d’Aiguafreda, innocentment i sense malícia d’embolicar el bon veïnatge municipal quan ja ens endinsàvem al frondós i bonic territori de Sant Martí de Centelles. També vull expressar l’estimació que tinc per la comarca veïna del Vallès Oriental, la bellesa del paisatge i d’algunes poblacions i el contacte amb l’altra cara del nostre estimat Montseny i si ens donéssim les mans encerclaríem un bon tros de la Muntanya d’Ametistes. Les relacions veïnals, comercials i de tota mena establertes des de fa segles també formen part de la personalitat relacional de les dues comarques. A més, els d’Osona i també els del Ripollès havíem de travessar, i alguns diàriament, una part del Vallès Oriental per una carretera única que passava pel mig dels pobles fins arribar a la Mata, nom col·loquial de Barcelona emprat pels modernistes a principis del segle XX. La frontera geogràfica en direcció a Barcelona sortint d’Osona i passant pel Vallès Oriental quedava mentalment i física ben delimitada i amb naturalitat, gairebé al bell mig de l’estret pas del Congost. Fins i tot el clima i la vegetació avisaven que circulaves per uns altres indrets. Al finalitzar el mes de gener els ametllers ja florien i anunciaven uns dies de sol radiant i tres o quatre hores de temperatures diürnes suaus i més venint de les boires gebradores de la Plana de Vic. A finals de juny, quan a Osona encara hi havia contrades amb verdor primaverenca, gairebé tot el Vallès ja era eixarreït, a Osona passaria uns dies més enllà. Potser són vells records romàntics però en arribar a Aiguafreda i llegir el rètol de Vallès Oriental m’inquietava sempre, i per sentir-me realment al Vallès em mancava un tros més de carretera. Històricament els límits i els termes són moguts per interessos diversos, potser cal cercar, de tant en tant, noves raons i burxar fins a les arrels. Val a dir que el més important és el benestar dels habitants i l’encert dels ajuntaments en saber interpretar els canvis històrics, la nova manera de comunicar-se i la rapidesa i comoditat que han facilitat les llampants vies de comunicació. Aquell dia havíem de tirar-nos a la piscina menys vegades i dinar ràpid de carmanyola (a la meva sempre hi havia una truita a la francesa de dos ous i uns talls de llom arrebossat), a mitja tarda uns coneguts ens havien convidat a berenar a Aiguafreda: xocolata desfeta, melindros i gerres de llimonada, era el preuat obsequi de la família que ara ja no sabria identificar. Vam córrer amunt i avall jugant per camins i corriols i amb un fort cansament que no es va manifestar fins a la tornada a Vic en tren, on hi hagué una dolça becaina general. L’estudiant de capellà, que era el responsable del grup, ens va dir que a la propera sortida portéssim paper i llapis i dibuixaríem, abans d’anar a les Piscines Ollé, el pont sobre el riu Congost. El pont de l’Abella ara costa de veure, a sobre hi passa el viaducte de l’autovia. Construït al límit del terme municipal d’Aiguafreda l’any 1740 a l’estil neoclàssic, i amb la missió de facilitar la comunicació entre l’Abella i el raval d’Aiguafreda nascut tocant el camí ral. La construcció era necessària i més amb la dinàmica comercial que s’havia endegat dedicada al servei de viatgers, cavalleries i hostes. És un robust pont de pedra sobre el riu Congost amb tres arcades i sòlidament afermat a la roca del llit del riu i fet de pedra local lligada amb argamassa. L’actual construcció substituí l’anterior pont en mal estat i que fou enderrocat per no entorpir la nova comunicació entre els veïnats. Existeix poca documentació sobre el pont. Queda constància de la seva evolució en els documents escrits en les visites pastorals del bisbe de Vic als segles XVIII I XIX, on el pont fa de terme parroquial de Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt. Les excavacions arqueològiques han fet aparèixer un empedrat que probablement era de la via romana que comunicava Barcino (Barcelona) amb Auso (Vic). A Aiguafreda, després d’haver superat el perillós congost, feien parada persones i animals per provisionar menjar i al riu, amb un doll d’aigua freda i abundant, abeurar els animals i practicar la higiene personal de tropes comerciants. Sí! Potser això són les arrels i el nom en llatí Aquae Frigidae ho referma.