És igual parlar de l’R3 que de l’R4. Fa massa que la deixadesa de l’Estat s’ha carregat la nostra mobilitat

I al final, la realitat et dona una raó que no voldries. Ara fa vuit mesos vaig fer aquesta predicció al ministre dels trens, Óscar Puente: “Rodalies és un desastre que acabarà malament. Acabarà ma-la-ment”. Era el 8 d’abril de 2025 i vaig afegir una pregunta que malauradament ja té resposta: “Què més pot passar en aquest circ de Rodalies que és Renfe, Adif i el Ministeri?”.

Indignat, emprenyat, tip d’aquesta situació, anteriorment ja havia clamat “Renfe, game over” al Senat, rematat amb un descriptiu “Catalunya viu un viatge permanent a l’angoixa”.

De fet, escric aquest article sacsejat per l’accident de Gelida. Hi ha un mort, ferits, i els trens de Rodalies no circulen. Diuen que ho fan per seguretat, cosa que multiplica l’angoixa dels que l’han d’agafar cada dia. Avui, però, ja som al cap del carrer. Finalment, és el mateix sistema qui ha aturat tots els trens, demostrant que a hores d’ara ni ell mateix es refia d’ell mateix. És una cosa mai vista. Aquest deixar de circular dels trens que haurien de passar per davant de casa contrasta amb la normalitat que viuen els Ferrocarrils de la Generalitat, que avui circulen amb la puntualitat habitual, suïssa i al segon.

Però les desgràcies mai arriben soles. No he acabat d’escriure l’article i les ràdios i les televisions anuncien el tall de l’AP-7 a Martorell en direcció Tarragona. Un tall, que, passat per la traductora, vol dir que la principal artèria del país –i de l’Estat– està fora de servei. Aquesta és la concreció d’anys de desinversió i de fer les coses tan malament com han sabut.

Segueixo la jornada informativa al detall i compareix el ministre del ram. Arriba la cirereta del pastís. No és un detall, segurament és la clau. Parla del talús que va impactar amb el tren que circulava a 60 km/h per l’R4 entre Gelida i Martorell. Diu que no saben si el talús de la mort era de l’autopista –és a dir, de carreteres– o del tren, és a dir, d’Adif. I em dic: si no saben de qui era la infraestructura que ha cedit, era impossible que algú en fes el manteniment adequat. No hi ha més, l’asfíxia que l’Estat aplica a Catalunya només podia acabar així: en desastre. Els que vulguin justificar l’injustificable faran el ridícul. L’Estat ha negligit, i punt.

I una última reflexió. És igual parlar de l’R3 que de l’R4. Fa massa que la deixadesa de l’Estat s’ha carregat la nostra mobilitat. Els trens no ens porten enlloc i l’autopista AP-7 està saturada, amb un estrès d’ús que ha passat de complicar-nos la vida –amb accidents a tota hora– al gran col·lapse final. Fa massa que cap osonenc es pot moure amb la certesa que, amb tren o amb cotxe, demà arribarà puntual a la feina si treballem, posem pel cas, a Barcelona. Davant d’això, ens toca enfrontar-nos als governs socialistes de la Generalitat i de Madrid. El menfotisme dels uns i el cap cot dels altres són una combinació letal. La realitat confirma el que ja sabíem: el govern de Catalunya no pot estar en mans d’un partit espanyol, perquè això agreuja el maltractament de l’Estat. Fet i fotut, ni tren ni autopista. Tot parat. No hi ha dret, i s’ha de dir.