Si volem que continuï sent la llengua pública i de cohesió de tots els catalans, toca actuar

No podem dir que no ens anéssim adonant que el món canviava de manera accelerada al nostre voltant, perquè bé que érem aquí llegint el diari, però és veritat que de sobte hi ha instants de revelació en què la realitat se t’apareix diàfana, sorprenent i inqüestionable. Les dades demogràfiques que hem anat coneixent les darreres setmanes han tingut aquest efecte. Un bany de realitat. En llanço algunes. En els últims vint anys la població nascuda a l’estranger ha augmentat un 185% (1.150.000 habitants, gairebé s’ha triplicat). Avui ja es pot afirmar que un de cada quatre catalans ha nascut a l’estranger. Entre la gent de 30 i 40 anys, són un 40% nascuts fora d’Espanya. Per edat, els toca tenir fills, i de fet ja hi ha un 40% dels infants nascuts els últims quatre anys que tenen un progenitor estranger. En definitiva, si sumem els catalans que tenen o pares o avis immigrants, la xifra puja al 73%. És a dir, la immensa majoria de catalans és fruit dels fluxos migratoris. No podem dir que no ens n’adonàvem, de com canviaven les nostres famílies, amics, barris, escoles, al llarg de les últimes dècades, com a màxim podem dir que no ens interessava, no ens afectava fins ara, ens pensàvem que era passatger. Les xifres ajuden a explicar i consolidar les situacions quotidianes que hem viscut i que ens resultaven, potser, noves, exòtiques, xocants. El nostre món ha canviat, sí. Però, com sempre ha passat a Catalunya, l’important no ha de ser d’on vens sinó què vens a fer aquí. Centrem-nos en el gentilici de catalans i no en l’origen. Perquè la setmana passada també es feien públiques les dades de l’ús social del català. El titular era que només un terç dels catalans fa servir habitualment el català. En aquest context demogràfic, ja quadra. Cosa que no vol dir que ens haguem de resignar que el català sigui residual o la llengua de la tribu. Si volem que continuï sent la llengua pública i de cohesió de tota aquesta gent que ja conformem la catalanitat del segle XXI, toca actuar. Com que ningú ens ensenya sociolingüística per a principiants, acabo amb quatre idees que em semblen clau per estendre el català. En primer lloc, hem de parlar sempre en català, amb naturalitat i assertivitat: és la manera de compartir la llengua amb tothom i de convidar a la nostra comunitat els qui hi vulguin entrar. En segon lloc, hem de fer que tothom qui tingui interès a saber català trobi la manera d’aprendre’l (en escoles, cursos d’adults, a la feina, muntem grups de conversa, comissions de llengua, als esplais, clubs esportius, festes). Tercer, és imprescindible que sigui un requisit laboral: el català ha de ser útil i necessari per fer vida aquí, recordem que podem exigir-lo allà on siguem clients o usuaris dels serveis públics. I quart, fem coses guapes en català. El català ha de ser la llengua d’un projecte de país engrescador per a tots. Per a tots.

Si volem que continuï sent la llengua pública i de cohesió de tots els catalans, toca actuar

Això del català