A Vic hi ha cinquanta carrers dedicats a sants, tretze a mares de Déu, vint-i-cinc a mossens i divuit a temes relacionats amb la religió catòlica

El passat 9 d’agost EL 9 NOU publicava una notícia amb el titular: “Restitueixen la creu del Tosell al voral de la carretera de Roda des de 1824”. S’hi explica que la restitució ha estat iniciativa de la família Onyós de Plandolit i s’acompanya la notícia amb una fotografia on apareixen membres de la família acompanyats pel Sr. alcalde de Vic. Deixant clar per endavant que és positiu tot allò que suposi la restitució de patrimoni, la notícia em porta a la reflexió de com funcionen aquesta mena de coses a la nostra ciutat. Parlo de la qüestió que determinades actuacions de restitució o reconeixement es porten a terme, i si és així, amb molta més celeritat depenent de qui les proposa i del que representen. Parlem clar: si algú és de “casa bona” i el que proposa va en el sentit d’una determinada idea religiosa, tindrà moltes més possibilitats que la seva petició sigui atesa i amb més celeritat que no pas si qui ho proposa és un pobre ciutadà del pilot i a més el que demana té un cert caire, diguem-ne, d’esquerres. El resultat final de la utilització d’aquest criteri és que les restitucions o reconeixements portades a terme des de l’Ajuntament no representen la ciutat, a tota la ciutat. Fixem-nos en els noms dels carrers, places, parcs, etc. Segons el Nomenclàtor publicat per Francesc de Rocafiguera, n’hi ha uns cinquanta que estan dedicats a sants i santes, tretze a mares de Déu, vint-i-cinc a mossens i monges, nou a bisbes, tres a sant pares i divuit a temes relacionats amb la religió catòlica. El mateix succeeix si observem la galeria de vigatans il·lustres, on la presència de persones, de fet homes excepte una dona, vinculats a l’església és de la meitat i, entre la resta, l’única persona amb uns certs valors d’esquerra seria Manuel Serra i Moret. Una altra discriminació, tant en carrers com en vigatans il·lustres, és el tema de les dones. Fa uns anys que ja s’aplica un criteri de discriminació positiva, en aquest aspecte; de totes maneres, la primera dona vigatana il·lustre va ser una monja, Carme Sallés, no fos cas que ens passéssim de la ratlla. No puc deixar de comentar la meva experiència personal, com a regidor de l’Ajuntament de Vic, respecte a la sol·licitud de posar el nom de Marià Serra i Badell, alcalde republicà, a un carrer de la ciutat. Des de la primera demanda fins al moment en què es va fer efectiu, varen passar vint-i-cinc anys. És cert, afirmar el contrari no seria correcte, que des de la restauració dels ajuntaments democràtics hi ha hagut un cert impuls cap al reconeixement de persones i entitats defensors de valors d’esquerres: Enric González, Pascual Blanca, Armand Quintana, Jaume Portell, Manuel Anglada, Segimon Serrallonga, etc., són exemples del que continua sent una minoria. Altres resten en l’oblit: Ramon Fàbregas, primer obrer a accedir al consistori vigatà; Joaquim Surinyach, fundador de Solidaritat Obrera, o republicans com Salvador Dordal, alcalde de Vic a finals del 1938 i principis del 39, que va tenir el valor de rebre als franquistes a l’Ajuntament, cosa que li va costar la presó. Això per posar -ne tres exemples, n’hi ha molts més. On vull anar a parar és al que deia al principi. Si algú vol proposar la restitució o reconeixement d’algun objecte o persona, ho tindrà molt més fàcil si és de “casa bona” i l’objecte o persona fa referència a la religió catòlica que, tot i la innegable importància històrica i present que ha tingut i té a la nostra ciutat, no la representa tota. El resultat final és el que porta per títol aquest article: això no és Vic. Tothom té dret a reivindicar les seves idees i persones que les representen. La tasca de l’administració local és, ni més ni menys, donar compliment a la promesa que molts alcaldes fan el dia de la seva presa de possessió “governaré per a tota la ciutat”.

A Vic hi ha cinquanta carrers dedicats a sants, tretze a mares de Déu, vint-i-cinc a mossens i divuit a temes relacionats amb la religió catòlica

Això no és Vic