Això va malament
Des de fa dies les notícies seria millor llegir-les amb els ulls tancats. I per digerir-les, amb un Almax a mà. La cascada d’informacions a l’entorn del cas Cerdan, batejat així en al·lusió al fins ara secretari d’Organització del PSOE, són com una bola de neu. A mesura que es coneix el contingut de les converses entre ell, l’exministre José Luis Ábalos i el seu antic assessor Koldo Garcia creix l’escàndol. Comissions a canvi d’adjudicacions d’obres, caps de setmana amb senyoretes -senyoretes?- i intents de tupinada a les primàries del partit. Un ple al quinze a la quiniela de les pitjors pràctiques possibles en política.
La cosa -costa trobar una paraula millor per definir-ho- s’arrossegava des de feia anys, però devia passar com amb els bufons a les corts medievals. Ningú els donava gaire importància perquè formaven part del decorat. I, a estones, potser fins i tot feien gràcia. Com el típic paio que als casaments organitza la conga, es lliga la corbata al front, crida que els nuvis es facin un petó a sobre la cadira, reparteix puros i, quan l’espectacle degenera, tothom dissimula. Els de la banda de la núvia diuen que no el coneixen; els de la banda del nuvi, tampoc. I acaben deduint que deu ser un amic de la mili. La mili sempre és una coartada.
Però les coartades sovint són excuses. El cas Cerdan no en té, d’excusa. No només pel que representa d’escàndol, sinó, també, pel que suposa de taca reputacional tant pel partit del govern com pel sistema de partits. Pel govern perquè obliga a posar el focus on no toca. Entela tot el que funciona: l’ocupació, el creixement econòmic, la resposta als aranzels o el rol internacional. Fa uns mesos, The Guardian, capçalera de referència, parlava d’Espanya com un far progressista en temps foscos. Ara, hi ha un eclipsi. Tot es veu obscur.
A més, els fets projecten la percepció que els partits viuen cínicament submergits en una realitat alternativa on tot és possible. I no tot és possible. O, almenys, no tot és admissible. És preocupant. Els finals sempre comencen per una relaxació ètica de les elits. Si a la gent li costa arribar a final de mes, la qualitat de la vida pública, que hi hagi escàndols o no, potser no és una preocupació prioritària. Però el vincle ciutadania-democràcia es trenca. I per això creixen els populismes. Conclusió: no és que la gent fugi de la democràcia, sinó que cala la idea que la democràcia ha abandonat la gent. Per això creix el vot contra el sistema. Aquest perill, teoritzat pel filòsof francès Michel Onfray, és l’autèntic cavall de batalla.
Per sort l’actualitat, una construcció intel·lectual, és molt diversa. A banda de les notícies que embafen, també n’hi ha d’altres. Algunes d’innòcues agafades al vol: es veu que el príncep Carles Felip de Suècia acaba de batejar la seva quarta filla, el sorgo és tan resistent a la sequera que pot passar un any amb una ampolleta d’aigua -de les petites, a més- i a Granada han descobert una inscripció del rei visigot Witiza. Els visigots no tenien pinta de ser exageradament divertits, però, quan van mal dades, com ara, l’humor és un analgèsic.
I d’humor, en forma d’anècdotes, on n’hi va haver va ser a l’acte de celebració dels 20 anys d’EL 9 TV, una trobada majúscula de periodistes, col·laboradors i amics de la tele. Com a mitjà instantani és fungible. Mai es fa pensant en la posteritat però molts moments passen a la posteritat en forma de records. Com el d’en Josep Comajoan al programa l’Entremès en un concurs de truites amb l’alcalde de Tavèrnoles, Carles Banús; el dia que en Jordi Molet entrevistava el republicà Joan Puigcercós i, des del carrer d’on es veia el plató, una noia se’ls va apujar la faldilla -no sabem si es va abaixar res més- o quan a mig programa amb un servidor de presentador a un tertúlia -era el regidor de Manlleu Lluís Mundet?- no només li va sonar el telèfon en directe, sinó que va despenjar.
Són històries de la tele que els veterans expliquen als joves com si fossin llegendes. Potser una mica com quan a mi de nano la meva mare m’explicava contes. Em semblava que ho feia perquè dormís, però amb el temps vaig descobrir que tenia trampa: no ho feia per adormir-me, sinó per despertar-me. Els bons contes, com totes les bones històries, sempre obliguen a obrir els ulls. Desperten. Obliguen a no passar pàgina davant les notícies incòmodes. Per això calen mitjans professionals que tinguin lectors i espectadors. Amb motiu del 20è aniversari d’EL 9 TV, una pancarta del Consultori Bayés, davant la seu d’EL 9 NOU, ho definia bé. Deia: “Tenim diagnòstic: vint anys de bon periodisme”. Hi afegiria: i tenim tractament. No tancar els ulls davant les males notícies com les que aquests dies sacsegen la política. Ens hi juguem molt. La democràcia no es negocia.