Ajuda’m, vull seguir nodrint-te
Després d’un mes, continuen les manifestacions dels agricultors a Europa. Si em permeten, normal.
Com tothom sap ser agricultor no és simplement donar de menjar als animals. Qui em coneix, sap que ho recordo sovint. Ser agricultor vol dir saber planificar els conreus que podran anar bé l’any següent o al cap de dues estacions (tenint en compte un temps que no es pot preveure), organitzar les feines (és a dir, fer de mànager), prendre cura dels animals en cas que tinguin alguna cosa lleu (diguem ser infermer), saber comptabilitat, tenir coneixements de mecànica bàsica, ser comercial, saber fer màrqueting, etc. És una professió, en paraules de la reforma de política agrària comuna (PAC) de 2003, multifuncional. No totes les professions ho necessiten (ja que els perfils solen ser més especialitzats). A més a més, sabent que treballaràs els 365 dies a l’any (desconec si existeixen associacions d’agricultors que es fan substitucions com a França). Per tant, és just el preu que perceben per la seva feina?
Reconec, estimat lector, que no soc imparcial, però crec que les manifestacions són una reafirmació d’aquesta multifuncionalitat. Un crit d’ajuda als polítics i als consumidors sobre el fracàs de les polítiques de relleu generacional i del compliment dels objectius de la PAC. Insisteixo en aquest darrer fet perquè em sorprèn que ningú ho posi sobre la taula. Moltes són les traves econòmiques, administratives i sociològiques per aquest fracàs.
L’exigència del cabal comunitari i la imperiosa necessitat de lluitar contra les conseqüències del canvi climàtic fan que aquests professionals es vegin obligats a seguir noves normes i canviar la seva manera de produir. És normal, però, han de suportar ells tota aquesta responsabilitat? No oblidem que el procés de presa de decisions, el Parlament Europeu és un colegislador, i, per tant, els representants que tots nosaltres votem participen també a modular la PAC.
Què passa amb els responsables que viatgen a Doha amb avió o els bons citytrips de cap de setmana que tots hem comprat per 5 euros ? Quin és el seu cost ambiental?
D’altra banda, se’m fa difícil entendre com els governs (en minúscula, perquè em refereixo a tots), amb la quantitat d’assessors masteritzats, no troben maneres (en l’àmbit de les seves competències pròpies) compatibles amb els Tractats de la Unió Europea i amb les normes de l’Organització Mundial del Comerç. Clar, ho entenc, això tindria un impacte en els seus ingressos.
En relació amb el consumidor, cal tenir dues coses en compte: està clar que l’ens legislatiu no pot imposar modes de producció més cars que encareixin el producte (fent-lo no competitiu amb els productes importats amb la mateixa denominació) ni pretendre enverdir el consum. Personalment penso que aquestes decisions s’adopten sense tenir en compte l’impacte de la inflació que fa tenir menys poder adquisitiu als consumidors. Una altra cosa és incentivar mètodes de producció més durables (necessaris) per mantenir la qualitat dels sòls (és a dir, mantenir en bon estat el substrat i la qualitat de l’aire essencials per continuar desenvolupant l’agricultura).
Una altra cosa és potser la necessitat d’adquirir un nacionalisme alimentari. La idea, he de confessar, no és meva però m’ha fet pensar. Per què per exemple als hotels francesos sempre hi ha formatges regionals i/o productes regionals per comprar? Per què en moltes àrees de serveis franceses hi ha un lineal de productes regionals per temptar els consumidors? No privilegien els francesos a les seves cartes les produits du terroir? I els italians? No repeteixen a la sacietat el “prodotto in Italia”? Per què a la publicitat de la televisió no trobem expressions com “galetes fetes amb blat català” o “el nostre pollastre ha crescut a Catalunya”? Com passa a Itàlia i a França? Per què no convencem el consumidor que la carn de la nostra botifarra ha respirat els aires del Collsacabra, de les Guilleries o osonenques?
L’administració pública, també, pot acompanyar iniciatives com aquesta, però no oblidem que la màxima responsabilitat és la del consumidor. El consumidor que tria entre comprar la carn al supermercat o al carnisser, gaudir de la varietat de carns que ofereix la comarca d’Osona o comprar la mel europea en comptes de la que produeixen les abelles instal·lades al nostre territori. És cert, lector, és una qüestió també econòmica, però som també nosaltres, els consumidors, els que decidim els productes que es privilegien als mercats/supermercats.
Pot ser que els agricultors obtinguin un preu just per la seva feina o es mantinguin certs oficis. No és una qüestió només de l’administració pública (essent conscients que som nosaltres, els ciutadans, qui elegim els nostres representants –és a dir, els que dissenyen les polítiques) sinó que també, en la mesura de les possibilitats de cadascú, depèn de cadascú de nosaltres.
Tenint en compte aquesta reflexions, voldria compartir dues coses: la primera és que Valònia (la part francòfona de Bèlgica) ja ha acordat amb els agricultors millorar l’etiquetatge dels productes belgues per ajudar el consumidor a identificar-los. D’altra banda, a escala europea, la Comissió Europea ha obert una consulta pública (fins al dia 8 d’abril) per trobar solucions i simplificar la feina als agricultors (per a més informació mireu la pàgina web de la Direcció General d’Agricultura i Desenvolupament Rural de la Comissió Europea). La consulta pren 20 minuts per respondre-la i es pot fer en castellà. És ara, doncs, que els nostres agricultors exposin el seu punt de vista a la CE. D’altra banda, altres sectors ho faran per ells.