És la síndrome del reietó venjatiu dins el seu castell normatiu amb una porta molt estreta on s’han d’ajupir al passar els que li han de mostrar compliment

El fet de voltar per diferents ajuntaments dona expertesa en la detecció del que denomino la síndrome del tècnic municipal. La constatació d’aquesta patologia, donat que no és una malaltia per qui la té, i que hi deuen haver diferents graus dins la diagnosi, sí que és greu pels municipis que la pateixen, tant en el seu desenvolupament econòmic com pels alcaldes i regidors que volen fer coses i no poden, com pels agents del món de la construcció, promotors, projectistes i tots els industrials, paletes, llauners, guixaires, un llarg etcètera. Les conseqüències de passar per aquesta xacra són una decadència relativa del poble que la pateix, enfront dels molts d’altres que no ho experimenten. Les dades ho palesen. Un mal lleig del qual probablement hi ha manca de símptomes per ser de difícil detecció. El remei és costerut, perquè un cop assentats en el càrrec els que tenen aquesta afecció tendeixen a romandre-hi. La síndrome seria la d’un o una jove que va acabar els estudis el segle passat graduant-se en Arquitectura o Enginyeria. El seu primer impuls era el d’exercir el que havia après al món privat, com es deia plantar-se, i mirar de guanyar-se la vida per rescabalar anys d’esforços i despeses a fer la carrera. Malauradament, el desequilibri entre els que surten de les promocions universitàries i els que pot absorbir el mercat adés i ara està decantat cap a que no tots els que ho proven triomfin. Sortien i surten més graduats dels que el mercat requereix, a l’inrevés del que passa amb la formació professional (encara s’arrossega l’estigma de la comparança entre ambdós vessants). Un cop no se’n sortiren alguns trobaren l’opció de guanyar-se la vida en l’administració municipal. I aquí entra la síndrome, que per sort pel que conec no afecta la majoria, pot ser que la presentin només un de cada deu. Depenent del caràcter, i del grau de frustració, n’hi ha que en la seva nova situació ara de total privilegi, conscientment o com un tic, es permeten venjar-se del que els ha fet la vida, del seu dol per no haver triomfat en les seves il·lusions, àdhuc haver-ho passat econòmicament pelut fins a guanyar la seva merescuda per ell o ella col·locació vitalícia. Qui són o seran les seves víctimes? Doncs aquells arquitectes o enginyers que es guanyen la vida en l’esfera privada. També els promotors que segons ells no els tingueren en compte a l’hora de projectar habitatges o naus industrials. Ara és la meva, pensaran dins la seva síndrome. Que demanin hora, que s’esperin el que faci falta, els anul·laré alguna entrevista, i òbviament els trobaré tots els ets i uts, totes les petites pegues, allargant el procés d’espera per veure com em supliquen per tal de poder tirar endavant el seu projecte. I que no comptin pidolar rapidesa i comprensió a l’alcalde o a la Regidoria d’Urbanisme, han de saber que els temps on aquests representants elegits pels ciutadans disposaven d’algun poder estan passant a la història, ara tots depenen de la meva voluntat, del que jo digui i sobretot han de tenir por del que jo i només jo dictamini, emparat en unes lleis i normes cada cop més rebuscades perquè aspiren a un control i una seguretat totals malgrat que tothom, fins qui les fa, sabem que no existeix. Normes que els obliguen, cert, però si en el dubte interpretatiu ha de triar, qui té la síndrome escull la més restrictiva. Si algun polític desesperat tira pel dret i vol donar el permís llargament sol·licitat, i que compleix en l’essència del POUM local, ho porta als tribunals i a veure qui serà el valent que s’exposi que al cap d’uns anys li facin enderrocar tot o part del que s’han atrevit a bastir contra la seva sobirana voluntat. Els fums li pugen més quan veu que ara li surten encàrrecs en altres municipis, és legal, d’alguns promotors que abans l’ignoraren. Alguns fins pensen que és per la seva vàlua i no pel seu lloc de poder assolit. Els hipòcrites callen, atorguen i facturen. Aquesta és la síndrome del reietó venjatiu dins el seu castell normatiu amb una porta molt estreta on s’han d’ajupir al passar els que li han de mostrar compliment. Contra això un cop el o la tens a dins, en el seu despatx, ja no hi ha cura possible, s’ha d’actuar prèviament. A l’hora de la selecció, s’ha d’intentar a partir de l’historial i del que és més difícil d’esbrinar, del caràcter, poder encertar quin dels que es presenten per a la vacant és el més adient i ve a servir i no a revenjar-se. Aquest és el consell als responsables polítics, perquè ells en quatre o vuit anys passaran, però la seva tria es queda de vegades fins a una plàcida jubilació. Per sort, els tribunals de selecció avui ja es troben amb joves que just acabar la carrera i amb vocació pel servei públic es presenten a les vacants. Aquests són els bons, no se’ls ha de rebutjar per falta d’experiència, a un lloc o altre l’han d’agafar, i segur que no han passat pel procés d’aquells tècnics fracassats en el privat, que entraren amb la síndrome descrita en allò públic. Sort que com dic són pocs, però corre sota veu, essent vox populi en el ram, que en segons quins ajuntaments de Catalunya no s’hi pot ni intentar demanar llicències, que no cal perdre temps, bous i esquelles. Hi ha empresaris que enumeren on no intenten ni acostar-s’hi, i normalment quan parlen entre ells les coincidències són flagrants. Pot ser que la síndrome descrita del tècnic estigui en la base de tal fet. No oblidem la dita del cuiner Dani Garcia: “Som un país en què quan tens èxit, qui no ha fet res a la vida et crucifica”. Per si us demaneu com em va visitar la inspiració, cal indicar-vos que l’espurna surt d’un promotor afectat que pagarà una ballada de sardanes quan es retiri un tècnic infectat per la síndrome. No dic de quin municipi, però que ell o ella tinguin consol pensant que si han malmès l’economia local almenys aporten quelcom a la cobla i la cultura.

És la síndrome del reietó venjatiu dins el seu castell normatiu amb una porta molt estreta on s’han d’ajupir al passar els que li han de mostrar compliment

Ajuntaments, compte amb la síndrome del tècnic