La manca de recursos des les administracions locals els obliga a l'augment d'impostos

Segons dades contrastades, les recaptacions per impostos a escala nacional s’ingressen en un 73% a l’Estat central, un 16% a l’autonomia i un 11% als ajuntaments. Malgrat que aquests darrers puguin rebre després ajuts i subvencions dels ens superiors (normalment condicionats que el consistori també realitzi part de la despesa), el fet de l’infrafinançament crònic municipal és palès i més quan darrerament han hagut d’assolir majors despeses ni que sigui per atendre els nouvinguts que s’han d’integrar i ajudar en els primers compassos. Cert que amb el 73% recaptat per l’Estat central, IVA i els impostos a la benzina inclosos, fa front als dèficits de les pensions, donat que l’aportació de la Seguretat Social, malgrat tenir les quotes d’autònoms més altes d’Europa, no arriba. També al pagament dels interessos d’un deute públic que no deixa d’enfilar-se provocant inflació, i a tota la resta de despeses, diputats i senadors, exèrcit, totes les infraestructures, la seva pregona maquinària, totes les obres que els realitza el Florentino i un llarg etcètera. Però també és cert que augments de fiscalitat, de tipus de l’IVA, IRPF i d’altres impostos, ni que siguin els de l’alcohol i el tabac, han de passar i de vegades són rebutjats pel Parlament, amb els seus equilibris avui dia precaris, mentre aquest infrafinançament municipal força en molts casos a uns augments automàtics d’impostos. Una pluja fina, que no remulla el govern central, via els pocs en què un consistori pot incidir, l’IBI dels immobles i les plusvàlues en les compravendes o herències dels solars on estan o estaran establerts. Fer que siguin els consistoris els que puguin regular el tipus d’IBI, normalment sempre a l’alça, fins a assolir el topall dels 1,3 punts, ensems que aquests ajuntaments cada dia es veuen en més necessitats, provoca una imposició a l’alça en la majoria dels municipis per tal de sortir-se’n. Poca culpa tenen els alcaldes i regidors, però provoca conseqüències doloses per a una fins fa poc anomenada classe mitjana que es va aprimant més, tant en nombre de components com en les seves disponibilitats econòmiques. I malgrat aquest tètric panorama, les coses encara poden empitjorar, i probablement per això ni el govern central ni una Hisenda sempre àvida a recaptar s’atreveixen a prémer el botó que faria saltar pels aires tot l’entramat ara en equilibri precari, acabant per anorrear en pocs anys el que quedés d’aquesta classe mitjana, el petit autònom amb habitatge, un taller i que va tenir la sort d’haver fet caixa en el temps de la pesseta, quan va poder comprar un apartament a la costa o una nau o un pis de lloguer per complementar la seva futura precària pensió. També lesionar greument l’economia dels treballadors amb habitatge propi o pagant hipoteca als que ja costa, i molt, arribar a fi de mes. Aquest botó destructor seria el de les revisions cadastrals que molt probablement doblarien els valors actuals. Almenys ja és el nivell habitual quan en les compravendes notarials s’han de fer servir coeficients correctors o els nous preus de referència que fixa la mateixa hisenda, com uns topalls mínims perquè no hi hagi inspeccions, quan es donen habitualment casos de vendes amb preus reals per sota d’aquests mínims amb les consegüents dificultats probatòries, sempre a càrrec del contribuent. Una revisió dels valors cadastrals d’aquest caire, malgrat que l’Ajuntament no tindria més remei sota la pressió i la súplica popular de rebaixar el tipus de l’IBI, per no destruir les precàries economies familiars, comportaria un transvasament global de diners de cada municipi cap a aquest 73% de recaptació estatal, que empobriria la ciutat, i per a més inri ho patiríem majorment a Catalunya que en altres indrets. Perquè també segons dades oficials, any rere any el grau de compliment de les inversions estatals pressupostades ens és desfavorable pregonament. Per exemple, el 2022 aquest va ser del 180% a Madrid i només el 43% per les de Catalunya, i això sense tenir en compte que es poden pressupostar més diners a la capital que a la perifèria, com ja copsem que fa anys i panys que succeeix. És a dir, si a Barajas s’hi dediquen 2.000 milions d’euros, al final, en passar comptes, segons aquestes dades, les factures pugen a 3.660 milions. I si al Prat se’n preveuen 1.500, al final ens en destinen 645 milions. La diferència inicial de 500 milions passa a ser de 3.000, ens afaiten sis cops més. Perquè aquest doblar els valors cadastrals, que repeteixo obligaria els ajuntaments a retocar a la baixa els tipus d’IBI (malgrat que aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, no completant el rebaix just fins que suposi un augment segons l’IPC, també arrambarien amb uns majors ingressos, que necessiten), això comportaria una fugida milionària a Madrid sense retorn. Contribuents com l’autònom amb casa, apartament i el petit taller, que sumaven un valor cadastral d’uns 400.000 euros, veurien com en depassar els 700.000 euros del límit de l’impost de patrimoni aquesta declaració s’hauria de fer i pagar. Per sort, els diners anirien a l’autonomia, com els de successions, donacions, etc., però tampoc retornarien tots al municipi. D’altres impostos també afectats pels valors cadastrals, com l’IRPF, només retornarien per llei en un 50% a l’autonomia, la resta ja es quedaria a disposició de Madrid. Aquesta tàctica, aquesta comoditat, aquesta rentada de mans tipus Ponç Pilat dels poders centrals dominadors enfront dels vassalls ajuntaments que són els que donen la cara en primera línia davant tots els problemes socials que se’ls abraonen, és d’una baixesa política incommensurable i una disfunció en la nostra dita democràcia, ja cada dia més entesa per bona part de la ciutadania com una enganyifa d’uns poders llunyans (grans corporacions de capital, amb els seus tentacles mediàtics). On no hi ha engany és en la democràcia local, totalment representativa dels ciutadans, però on els electes estan encotillats tant per aquest infrafinançament com pels controls dels agents encarregats per l’Estat central que tot l’entramat no fugi d’estudi, no fos cas que se li acabés la bicoca. Alcaldes i regidors, gràcies pel que esteu fent i suportant i sobretot dosis curulles de seny en el tema dels valors cadastrals si voleu preservar el poc que resta de tranquil·litat econòmica dels vostres ciutadans i de vosaltres mateixos, que un dia o altre retornareu a la seva condició.

La manca de recursos des les administracions locals els obliga a l'augment d'impostos

Ajuntaments infrafinançats