Tothom parla del papa
Expliquen que un dia li van preguntar a Dalí si era creient i ell -els genis són així- va dir que creient no, però practicant sí. La resposta sembla una paradoxa. Però, després d’haver seguit per premsa, ràdio i televisió el procés d’elecció del nou papa, potser la resposta de Dalí no era extravagant: encara que no es cregui en els principis sobrenaturals d’una religió es poden admirar igualment les pràctiques, els rituals i els processos de l’Església catòlica. Són segles d’experiència. I la tradició no està renyida amb la modernitat. L’elecció de Lleó XIV, com si fossin uns Jocs Olímpics, va ser un esdeveniment mediàtic mundial.
L’espectacle, que ens crida més l’atenció, segurament és el més superficial. Però la divisió entre la importància del contingut i la fascinació per la forma -m’agrada la metàfora de la nou i la closca- segurament neix de molts segles enrere. De fet, l’escissió potser arrenca del segle XVI amb la reforma protestant amb la qual, i la tesi no és meva sinó plagiada de l’escriptor Manuel Vicent, el protestantisme es va emportar l’interior de la nou amb la fe, l’austeritat o la interpretació personal de la Bíblia i el catolicisme en va conservar la closca amb la litúrgia, les processons i l’esplendor del culte. I no és cap reflexió teològica, sinó una caricatura: una manera exagerada d’explicar que no és necessari ser creient per quedar fascinat per un procés com el de l’elecció del nou pontífex.
I com diu el meu amic Joan Albareda, a qui sempre cal escoltar perquè sempre toca de peus a terra, el nou papa sembla un paio normal. Avui, en què una de les primeres missions del pontífex serà servir totes les ànimes d’una església dividida, que Lleó XIV sigui algú que agrada als progressistes deixebles del papa Francesc i que no genera anticossos entre els conservadors que eren contraris al papa Francesc ja es pot llegir com un èxit. De Francesc, a vegades, feia la impressió que en parlaven millor els que no eren creients que no pas els que eren creients. Potser perquè va sacsejar els fonaments de la mateixa parròquia catòlica.
De fet, expliquen que una de les seves pel·lis favorites era El festín de Babette (1987), un film que explica la història d’un poble danès perdut enmig del no-res on tot són misèries fins que un dia hi arriba una dona estrangera a servir en una casa. Excel·lent cuinera, ofereix un àpat a tots els veïns. La idea de fons és que a vegades irromp un estrany en una comunitat i, de manera espontània, transforma costums, normes, hàbits i percepcions. Aquest també és el difícil paper d’un papa en un món global, amb tensions econòmiques i guerres enquistades, en què un discurs social d’alerta davant la tecnologia, els diners o el poder és important. Avui, tothom coneix el cardenal Robert Prevost, perquè se sap què ha fet, però ningú coneix el papa Lleó XIV, perquè no se sap què farà. Li caldrà temps.
El temps, diuen, és or. Però m’agrada la visió que en té el cantant Antonio Orozco, que ha titulat el seu últim àlbum El tiempo no es oro. Té lògica. El temps no té preu i, per tant, no és or. “Ja li agradaria a l’or ser temps”, defensa. I és que el temps passa i els temps canvien. El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) xifra el percentatge de catòlics a Espanya en poc més de la meitat de la població, el 55,4%, però només un 18,8% es declaren practicants. Fa quaranta anys es definien com a catòlics el 90,2%. Però encara que la xifra de creients caigui, la de practicants en el sentit dalinià creix. I és que tots tenim una dimensió espiritual que, avui, potser no s’expressa necessàriament a través de la religió institucionalitzada, sinó en formes alternatives com la política, el folklore o fins i tot el futbol -quin partidàs del Barça contra el Madrid-, perquè integren un sistema de creences i pràctiques que uneixen una comunitat. Dalí era un geni. I sort i encerts a Lleó XIV.