Quan l’Alan decideix treure’s la vida al final de l’obra, veig desmuntar-se a la butaca el meu alumne trans. Sortim junts del teatre, ens abracem i plorem una estona en silenci

Anar al teatre amb l’alumnat és important a totes les edats. Primer, per aprendre l’actitud que cal mantenir durant l’obra. Segon, per procurar transmetre el gust per la cultura. I tercer, perquè el teatre –igual que les pel·lícules i els llibres– poden ajudar-nos a educar en els valors de l’escola. Fa un parell de setmanes vaig dur l’alumnat al Poliorama a veure el musical Alan. L’obra, basada en fets reals, narra el difícil camí que va intentar recórrer un jove trans al costat de la seva mare i que, malauradament, va acabar amb el suïcidi del protagonista. Quan vaig apostar per aquesta obra, no sabia que aquest curs el meu alumnat deixaria de seure al banc del pati pintat amb la bandera LGTBQI+. No sabia que al poble algunes joves intentaven evitar trepitjar les línies del pas de vianants amb els colors de la bandera. No sabia que per les xarxes es viralitzaven vídeos del joc que han anomenat “qui es mogui, és gai”. Ho he descobert veient el Sense ficció de la Xarxa ultra i xerrant amb algunes alumnes. “Una altra vegada amb aquest tema?”, em pregunten de nou a casa quan em disposo a veure la pel·lícula 200.000 espècies d’abelles, sobre un nen que realitza el trànsit cap a nena. La pregunta no em sorprèn; fa temps que el tema de la transsexualitat infantil em remou. Em costa d’entendre què mou persones tan petites a voler canviar de gènere. Puc entendre que no vulguin repetir rols, estereotips, estètiques i tots els atributs que la societat assigna a un gènere o altre. Però, per què aquesta necessitat d’identificar-se amb un altre gènere? Confesso: m’estic fent gran i em costa d’entendre conceptes com gènere fluid, cis-gènere, identitat queer... o la transsexualitat, una realitat present també en els centres escolars. Cada curs tenim alguna alumna que realitza el trànsit durant el primer curs d’institut. I jo em veig amb l’obligació d’entendre aquesta nova realitat per poder-les ajudar en el camí. Així que fa temps que m’empasso tots els reportatges i pel·lícules relacionades que cauen a les meves mans. Quan l’Alan decideix treure’s la vida al final de l’obra, veig desmuntar-se a la butaca el meu alumne trans. Sortim junts del teatre, ens abracem i plorem una estona en silenci, abans que aconsegueixi repetir entre llàgrimes: “Només vull que m’acceptin. No faig mal a ningú. Per què els costa tant d’entendre-ho?”.