Ser candidat a alcalde o alcaldessa és un acte de valentia. És una feina poc agraïda, és complicat fer content a tothom i sovint passa factura en l'àmbit personal i emocional

Alea iacta est. Aquest divendres acaba una intensa campanya per a les eleccions municipals d’aquest diumenge. Banderoles despenjades, cartells cap per vall, d’altres d’arrancats, el president de la Generalitat fent campanya pel carrer Sant Pere de Ripoll, una senyora que només parla de l’Islam i, fins i tot, un vídeo on algú –això sí, sense ensenyar la cara– cremava un fulletó d’un dels candidats a l’alcaldia de Campdevànol, al més pur estil Vito Corleone. Aquest podria ser un bon resum de què s’ha vist aquests quinze dies pel Ripollès, que, sincerament, s’han fet molt llargs. Una altra novetat que aquest any ha entrat amb força, no sabem si per quedar-se, és l’intent aferrissat d’amagar les sigles del partit pel qual els candidats es presenten. Alguns ja han optat per fer-ho directament com a independents, i fent-ne bandera, i d’altres s’han camuflat darrere d’unes sigles, mal anomenades marca blanca, dels partits de sempre. Ja se sap, això és important a l’hora de sumar vots en el repartiment de cadires a les diputacions i consells comarcals. El nivell de desafectació amb la política és tal que hi ha hagut pobles on no s’hi ha presentat ni un sol candidat, com és el cas de Mont-roig de Tastavins, on serà una gestora la que es farà càrrec del consistori. Ves a saber, potser el futur passa per aquí. La credibilitat dels polítics es va enfonsar sota mínims arran de l’1 d’octubre, quan la gent es van deixar estomacar per fer possible un mandat com a país lliure i després ells, els polítics, els que manen, no han estat capaços de tirar endavant el resultat que va sortir de les urnes. L’enfonsament va ser total. Però sempre he estat partidària de separar entre els que fan gran política –un altre concepte mal utilitzat– dels que fan petita política als ajuntaments del seu poble. Ser candidat a alcalde o alcaldessa del teu municipi és, per a mi, un acte de valentia. Després de viure l’experiència al costat d’alguns, puc assegurar que és molt poc agraïda: és complicat fer content a tothom i sovint això passa factura en l’àmbit personal i emocional. A més, s’hi ha de sumar que l’espècie humana és aquella que sempre està a punt per criticar i recordar-te com de malament ho fas i, en canvi, li costa molt parlar i reconèixer quan l’encertes i ho fas bé. Som així, sí. I ser alcalde o alcaldessa és una professió a temps complet, que no entén d’horaris, de festes ni de moments especials, sovint en detriment de la família i amics. Sempre hi ha ànimes caritatives que tenen la virtut de recordar-los que ja cobren per això. Ho diuen malament. La majoria dels batlles dels nostres pobles mal cobren i alguns, els més petits, no reben ni un cèntim. Per tant, en aquest punt es desfan tots aquells comentaris de “ho has de fer perquè et paguem el sou nosaltres”, “només li interessa mantenir la cadira per anar cobrant” o “passar-ho malament ja va amb el sou”. Conec algun alcalde que, fins i tot, algun veí li ha posat el peu a la porta fent falca perquè no la pogués tancar, i pressionant-lo perquè fes el que li demanava, envaint greument així la seva vida privada. La majoria saben que si surten a sopar a algun lloc hauran d’atendre a més d’una persona –alguna d’emprenyada– perquè és l’alcalde i ha d’estar a la disposició dels veïns i veïnes a totes hores. I quan algun d’ells es queixa i li fa notar la mala educació que exerceix, els etziben allò de “no haver-te presentat com a alcalde”. I aquí vaig. Si no intentem fer un exercici d’empatia, al final no hi haurà gent que vulgui posar-se al capdavant, com ha passat a Mont-roig de Tastavins, ni tampoc a les llistes electorals, que cada vegada costen més de confeccionar. Només heu de fer la prova amb aquests que protesten tant quan els dius que es presentin ells si tenen la solució a tot plegat: “No, si home, jo no”. Ah, d’acord. La setmana que ve es donarà el tret de sortida a un nou mandat municipal als nostres pobles, i segurament que al cap d’un temps molts només pensaran a plegar. Però potser és bona idea fer-los confiança. Encara que sigui una mica. I diumenge recordeu a anar a votar, que els plors de dilluns ja no us serviran de ben res. Sort a tots i a totes.

Ser candidat a alcalde o alcaldessa és un acte de valentia. És una feina poc agraïda, és complicat fer content a tothom i sovint passa factura en l'àmbit personal i emocional

‘Alea iacta est’