Si alguna cosa pot resultar avorrida i improductiva és estar en una reunió on la pregunta més complicada de respondre és què hi faig aquí

Un dels grans èxits de la política actual consisteix a crear comissions de treball. A la gent del carrer el nom ja li sembla una broma, perquè molts no consideren que quatre o vuit o setze homes asseguts al voltant d’una taula sigui un treball gaire esgotador. En canvi, algunes persones que n’han format part els contradirien perquè si alguna cosa pot resultar avorrida a matar, alhora que improductiva, és estar en una reunió, on sovint la pregunta més complicada de respondre és “què pebrots hi faig jo aquí”. El president d’una entitat ripollesa m’explicava fa uns dies que està més que tip de comissions de treball. Normalment, hi ha d’acudir en representació del seu sector, deixant-hi hores de temps lliure i pagant-se la benzina, mentre que la resta d’agents socials i polítics ho fan de forma remunerada. Per tant, no us estranyi que si em convoquen a una trobada similar, em veieu corrent –per més en contra que estigui de l’esforç físic– en direcció contrària. Els que seguim els plens municipals de Ripoll ens adonem sovint que moltes discussions de les quals agrairíem poder-ne ser testimonis, han estat tractades prèviament a les juntes de portaveus de l’Ajuntament. És una manera d’aplanar el camí perquè no es visualitzin més discrepàncies del compte en la sessió plenària. Per part de l’equip de govern entenc la conveniència que així sigui, però si jo fos de l’oposició, més aviat tindria interès a debatre públicament les discrepàncies que pugui tenir. Una altra fórmula per prevenir focs abans que es produeixin són els patronats d’organismes amb representants públics. Fa una dècada i mitja, quan les aigües baixaven remogudes a la Fundació Eduard Soler, els membres públics del Patronat van ignorar que hi estaven en representació del poble i van fer front comú amb el president d’aleshores. No crec que avui dia tot plegat es fes gaire diferent. El mateix passa amb la polèmica que uns anys enrere va afectar la Fundació Guifré. Les greus acusacions que hi va haver en aquell moment es van sufocar de forma interna. I suposo que ja està bé que la roba es renti a casa, però quan es tracta de material sensible com són els avis tota transparència és més aviat poca. Tampoc acabo d’entendre com pot ser que fa tres anys la CUP de Ripoll demanés la implementació d’una Comissió Antirumors, i tot i haver-se creat al cap de poc ara estiguem a punt d’acabar el mandat i el més calent segueixi a l’aigüera. Vaja, que més aviat sembla que hagin posat una catifa vermella perquè aquells que difonen missatges xenòfobs tinguin raó pel simple fet que ningú no els desmenteix. O bé que hi hagi una Comissió del Nomenclàtor a qui la mateixa CUP, amb la complicitat de la resta de partits i regidors adscrits o no, li va marcar un gol en pròpia porta i per l’esquadra. Res, que adaptant les paraules de Groucho, “mai voldria ser d’una comissió que m’acceptés com a membre”, encara que no dubti en absolut de la bona voluntat de la major part que en formen part. Simplement perquè per tediosa ja en tinc prou amb la programació dels canals de televisió generalista, TV3 inclosa.

Si alguna cosa pot resultar avorrida i improductiva és estar en una reunió on la pregunta més complicada de respondre és què hi faig aquí

Algú em vol en una comissió de treball?