Preparar una sorpresa, fixar-me en la cara d'emoció de qui la rep i que em caigui la llagrimeta amb el seu discurs és de les coses més brutals d'aquesta vida

Fa uns dies, vam celebrar els 60 anys de la meva mare i li vam organitzar una festa sorpresa. Tenia aquesta data marcada al calendari perquè feia setmanes que ho estàvem preparant tot –mai m’hauria imaginat que portés tanta feina!– perquè no fallés res i viure aquest procés va ser cansat però molt gratificant. Em vaig adonar que per a mi és molt més emocionant fer un regal que no quan me’l fan a mi. És clar que m’agrada que la gent pensi en mi i em dediqui el seu temps –és molt valuós, no el perdeu amb tonteries!–, però viure els moments previs de les sorpreses, fixar-me en la seva cara d’emoció i que em caigui una llagrimeta amb el seu petit discurs és de les coses més brutals d’aquesta vida. Pensar en cada petit detall i que tothom se senti a gust. Sí, les coses més extraordinàries són les més petites, les que sembla que oblidarem de pressa. Tot això, i la celebració en si mateixa, em va fer pensar en els records que ens endurem i ens quedaran per sempre gravats i no aquelles coses, superficials, que ens rodegen cada dia i que, vulguem o no, acabem caient en el parany. Comprem sense necessitar i parlem sense escoltar. Fixem-nos-hi una mica més i aturem-nos un moment quan veiem que el nostre cervell va més de pressa que les nostres cames. Deixem-nos caure, no pretenguem arribar a tot perquè senzillament és impossible. Qui sap, potser hem perdut o estem perdent el valor de les coses importants. Obrim la nostra xarxa social preferida, fem scroll sense cap sentit ni lògica i acabem perdent el temps, sense adonar-nos-en. De cop, han passat dues hores i què hem fet? Dedicar el nostre temps a la vida dels altres, a comparar-nos i a pensar en tot allò que ens falta i no en tot allò que ja tenim. Pensava en això la setmana passada, quan ens vam reunir tots, i vaig pensar que efímer és tot. Ens fixem només en el dolent i no valorem ni pensem en tot allò que ja tenim i que és extraordinari, però que pel sol fet de tenir-ho ja ens sembla que és fàcil d’aconseguir. Tens una família que et valora, t’estima i t’impulsa a ser millor? Tens una feina que et permet sentir-te productiva i útil? Tens un habitatge que pots pagar i que et permet cobrir totes les necessitats bàsiques? Tens salut? Creu-me, ets molt afortunat. Pregunta’t per un moment què et passaria si alguna d’aquestes coses que acabo de nomenar no hi fossin. Si et sentissis sol, estiguessis malalt i no tinguessis cap motiu per tirar endavant. Llavors, i només llavors, podries sentir-te desgraciat, trist i desanimat. Allò bo de la vida és això. És sortir a passejar amb el gos, és partir-te de riure quan la teva filla diu la primera paraula, és rebre un gràcies sense cap motiu concret o és organitzar, després de la pandèmia, les primeres vacances en família. Allò bo de la vida no és perdre el temps a les xarxes socials i comparar-nos amb les vides dels altres i tampoc ho és anar trist cada dia a dormir perquè les notícies dels informatius t’afecten més del normal. Tot allò que et fa sentir petit, si pots, aparta-ho. Creu-me, jo soc molt més feliç des que no miro els informatius ni me’n vaig a dormir excessivament tard mirant Netflix. Ho he substituït per un llibre o per descansar, que ens fa més falta del que ens pensem. Això sí, cinc minuts abans d’anar-me’n al llit passo per l’habitació de la nena i comprovo si està bé, tranquil·la i dormint. És això el que necessito per acabar el dia en pau. En calma. Per molts anys, mama, i que la vida continuï girant com ara, seguint el seu curs.