Ai, els tripartits! Tan negatius, tan dragonkans, i tan anhelats per les esquerres

Confesso que soc dels qui fins fa poc confiava que, malgrat tot, ERC s’esforçaria per la independència. És veritat que, com hem comentat amb amics, a la campanya electoral del 2021 aquest partit ja havia deixat clar que el seu objectiu s’orientava cap a governar una Generalitat autonòmica i que renunciava a l’1-O: allò que l’actual consellera republicana Laura Vilagrà en deia simplement –despectivament?– “passar el dol de l’1 d’octubre”. Girar full. Naturalment, els fulls d’un llibre es poden girar endavant i avançar o girar-los enrere i recular. En la terminologia actual se’n sol dir canviar de pantalla. Quina pantalla passem? Endavant o enrere? ERC s’esforça a conduir Catalunya a una pantalla sobrepassada, simplement autonòmica. I creu que la pot governar. Va equivocada. Que durant la darrera campanya electoral del 2021 ERC havia anat donant senyals de renunciar a la independència era una evidència amagada per algunes proclames de signe contrari per dissimular i enganyar alguns electors. Que aquesta era la seva intenció ho va demostrar en els pactes postelectorals: de primer va reunir-se amb esquerres, i amb Junts va tardar tres mesos. Però és que prèviament ja ho havia manifestat en un altre procés electoral, el del Parlament Europeu del 2019, quan Junqueras va refusar l’oferta del president Puigdemont d’encapçalar una candidatura unitària catalana (amb Puigdemont de segon) i va estimar-se més una llista espanyola amb Bildu i BNG. De manera intel·ligent, els catalans van votar majoritàriament per Puigdemont/Comín/Ponsatí i ERC va ser superada fins i tot pel PSC/PSOE. Atenció a aquest tercer lloc de Junqueras! Que ERC ha refusat una estratègia unitària de les forces independentistes s’ha posat de manifest també al Congrés i en la persona de Rufián, que sense manies s’ha definit com a contrari a la independència. Si a Castella i Lleó i a Múrcia i..., existeix electoralment un sol eix, el de la dreta+extremadreta/esquerra, a Catalunya des de sempre n’hi ha dos: el citat i el catalanista + independentista/unionista. D’aquí la victòria de CiU el 1980, sorprenent per a alguns, i la seva continuïtat. D’aquí també que el PSOE ordenés decapitar Maragall el 2006 i substituir-lo per Montilla (ministre), amb qui Puigcercós (diputat a Madrid) va afanyar-se a bastir el segon tripartit ja abans de les eleccions. Ai, els tripartits! Tan negatius, tan dragonkans, i tan anhelats per les esquerres. Ai, els tripartits tan cobejats per ERC! Ai, la por que si torna el president Puigdemont els derrotarà de nou. I és probable que torni més aviat del que voldrien els seus rivals (els del 155, ERC i Comuns) si la justícia europea no s’entreté més del compte. D’aquí venen les agressives declaracions de fa uns dies a Madrid del portaveu d’ERC, Rufián, contra el president Puigdemont, per intentar denigrar-lo fent-se ressò de les mentides de les clavegueres de l’estat. Sí, Puigdemont és el català a abatre no sols pel deep state sinó també per ERC. Ara ERC pretén que Junts deixi el govern de la Generalitat per provar o un esquifit govern d’esquerres o noves eleccions abans del retorn de Puigdemont. D’aquí els atacs de Rufián, el “vitriòlic” en paraules de Josep Antich. Però aquest home no hauria gosat llançar la pedra sense l’ordre de Junqueras, el que va amagar la mà. Tanmateix, Junqueras i la factoria d’idees d’ERC no s’adonen o no volen adonar-se que en el seu món autonòmic la disputa es dirimiria entre PSC-PSOE i Junts, i que la primera força electoral de les esquerres serien els socialistes, a qui, si de cas, correspondria la presidència d’un altre tripartit. En aquesta vella pantalla ERC recularia al tercer lloc com a les eleccions europees del 2019. Això sí, hauria trinxat la unitat independentista. Encara més.

Ai, els tripartits! Tan negatius, tan dragonkans, i tan anhelats per les esquerres

Amagar la mà