Pagarem cara la deshumanització que infringim a la societat, i sobretot als més vulnerables

A l’anar desapareixent l’analfabetisme, es va extingir un dels oficis peculiars i més antics. Eren els amanuenses, hereus dels copistes medievals dels monestirs, els il·lustrats que escrivien cartes al dictat de qui no sabia escriure, a l’ensems que els hi llegien les que rebien, donat que normalment llegir i escriure van a garbellats. Principalment correspondència a les autoritats per assumptes propis, perquè aquests usuaris poc es cartejaven amb els seus semblants, que tampoc deurien saber llegir o escriure, comunicar naixements i defuncions i poca cosa més. Ofici extingit a principis del segle passat. A l’extingir-se van brollar-ne d’altres com els gestors administratius, per facilitar precisament les relacions d’uns ciutadans o les seves empreses, que a despit que ja sabien llegir i escriure tenien dificultats en els entrellats administratius sempre complexos.

Sortosament en les primeres dècades del segle XXI, els enfarfegaments administratius continuen augmentant, i se’ls ha afegit el beneït costum de fer sol·licitar cita prèvia per a tot. Ben bé tot no, per exemple per entrar d’urgència al lavabo d’un bar no cal cita prèvia, només en temps de Covid-19 calen els certificats corresponents. Dic sortosament perquè albiro l’aparició d’una nova versió dels amanuenses extingits, l’amanuense electrònic. Aquell expert en informàtica que a la porta d’una administració pública, Ajuntament, CAP, i també sobretot a les de les oficines dels bancs i caixes que encara atenguin clients, malgrat que les portes els estiguin tancades per fora i les oficines només obertes per dins, pugui rebre l’encàrrec del ciutadà llec informàticament i demanar en el seu nom per uns centimets o un euro, la cita prèvia o fer-li altres tràmits. Els seus clients seran sobretot la gent gran que sabent escriure no tenen expertesa informàtica, ni tenen fills o nets que els puguin suplir, o aquells ciutadans també obligats a fer tràmits electrònics que no disposen d’ordinadors ni dels coneixements per arribar al final de les caselles a reomplir.

Ens ho hem d’agafar en conya, ja que potser la ironia, emprar sentit de l’humor davant les adversitats, és el trist consol que ens queda, però seguirà un exemple que il·lustrarà al lector de les exigències kafkianes que se’ls acudeix a les administracions contra els seus administrats captius. Captius i desarmats com el 1939, perquè no poden fer res més que intentar acomplir. Dins d’aquesta conya podem pensar que el nostre amanuense electrònic palplantat a les portes de bancs o administracions comparteixi quan sigui el temps del fred, espai i escalf amb les castanyeres, o s’inclogui dins el grup de joves castanyers que recapten pel viatge de fi de curs, a l’ensems que comparteix piratejat el wifi de l’establiment.

L’exemple. Una persona major de 90 anys rep un segon advertiment que no ha contestat una enquesta de l’Institut d’Estadística de Catalunya sobre les condicions de vida 2021, on textualment se li indica: “L’objectiu de l’enquesta és conèixer la renda i les condicions de vida de les llars, com també la composició de la pobresa i l’exclusió social”. Li dona una pàgina web per entrar-hi, un número d’ordre de deu xifres i una contrasenya de vuit lletres. S’ha de dir obiter dictum que un avesat en informàtica no hi va poder entrar perquè la web no funcionava. Però seguia la carta: “D’altra banda, atès que es tracta d’una estadística oficial, us recordem que la resposta és obligatòria i el fet de no subministrar la informació requerida o no subministrar-la en el temps i la forma establerta és constitutiu d’infracció administrativa, d’acord amb el que disposa l’article 56 i següents de la llei esmentada”. El delicte per mi, la infracció i la vergonya administrativa és per qui dissenya i envia aquestes cartes comminatòries a persones grans, sobretot donat que encara l’ofici d’amanuense electrònic no s’ha consolidat. Si els experts informàtics encara no s’han plantat a les portes dels bancs i administracions, més difícil és que vagin per les cases de qui rep aquests ensurts estadístics, i encara més que s’anunciïn per internet per donar servei a qui no en té. El 40% dels majors de 65 anys no s’hi ha connectat mai. Kafka versió XXI.

Perquè en aquesta enquesta, que de tan mal dissenyada no els servirà per res perquè qui parteix de premisses falses no pot aspirar a assolir resultats vertaders. Volen saber la renda, quan si la persona té ingressos i nif ja la tenen coneguda per Hisenda. Volen saber la pobresa i l’exclusió social, quan la primera definició de pobresa i exclusió social ha de ser no tenir domicili conegut (com lamentablement ha provat la tragèdia dels quatre morts ocupants d’una antiga oficina bancària a Barcelona), ni molt menys disposar d’aparells informàtics, ni coneixements, ni corrent elèctric, tres elements indispensables per contestar. Per tant, llencen els diners dels contribuents a més de molestar-los per anar fent bullir la seva olla particular. Podran publicar ufanosos estadístiques falses que no hi ha tanta pobresa i exclusió social com la que estem percebent en el nostre entorn.

Pagarem cara la deshumanització que infringim a la societat, i sobretot als més vulnerables, gent gran i amb pocs recursos o connexions familiars que els donin suport, amb aquestes dèries de fer cada dia més impersonal, insensible i freda una administració que hauria d’estar al servei del ciutadà i que ja li ha donat la volta. Ara és el ciutadà el que està al servei dels qui conformen l’administració. La manté amb els seus impostos i pateix les seves coercions. Evidentment dins l’administració hi ha funcionaris eficients, bones persones que també veuen això, i en són majoria, però malauradament pocs d’ells estan en llocs de responsabilitat on es podrien evitar disfuncions com les de l’exemple. Ells també podran com nosaltres riure per sota el nas, quan a aquestes lluminàries pensants que decideixen el nostre futur se’ls pengin les webs a les quals ens fan adreçar per disposar de certificats obligatoris, quan els desapareguin del núvol munts de dades, o quan els pirategin els ordinadors. Malauradament pels responsables que ens porten a aquests desgavells, serà com si sentissin ploure. Efectivament, se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou.