Com més gran em faig més sé que les persones normals no existeixen. Tots plegats ens hi disfressem, de normalitat, […]

Com més gran em faig més sé que les persones normals no existeixen. Tots plegats ens hi disfressem, de normalitat, però és un concepte tan estrany que no hi encaixem. Tots tenim rareses, perversions, idees, accions i, sobretot, emocions que ens expulsen de la normalitat establerta que s’ha decidit, no sé com ni qui, que ha de funcionar. Com més anys passen –per cert, bon 2025 a tots i a totes– més segura estic que ens creiem que ho sabem tot i no sabem res de res. Tot controlat, diem, tot profundament endreçat i ben col·locat, i només falta que una petita notícia mogui les coses i caiguin la màscara i els principis. Creiem que l’any nou ho revoluciona tot i continuem igual, amb els mateixos propòsits que no complirem i amb uns quants quilos de més. I amagant-nos en la normalitat que no ens encaixa. Ha arrencat l’any ple de notícies, però si fa no fa amb la mateixa tònica: una catàstrofe natural que arrasa vides, uns polítics que es barallen, cues a les autopistes, les guerres de sempre (i alguna de nova) i les rebaixes. Si ens aturéssim un moment i penséssim en la bogeria que és això d’anar a comprar a les rebaixes ara, després de tota la pasta que ens hem gastat aquests dies, ho faríem? Per què anem a comprar més coses després d’haver rebut un munt de coses? Per què continuem creient que realment són rebaixes quan apugen el preu un dia abans i l’abaixen a partir d’ara perquè veiem un número més alt a l’etiqueta? La normalitat és deixar-nos entabanar? No seria més normal mirar-nos amb certa perspicàcia per què els fenòmens naturals se succeeixen tan desordenadament i durament? No entenem el missatge que hem de canviar les coses de manera profunda o tot petarà i ja no caldrà ser normal? Ni ser normal ni res perquè no estarem ni vius. Per mi és més normal anar de rebaixes que preocupar-me d’un terratrèmol o del canvi climàtic. I això sol ja em demostra que les coses, gaire normals, no ho són, que les persones, gaire normals, no ho som o que el concepte de normalitat està dissenyada per convertir-nos en amebes. No sé si les amebes són estadísticament gaire normals, però ja m’enteneu. Seria meravellós que el concepte de normalitat es revolucionés. Allò normal no hauria de ser el que és sinó més aviat el contrari: reflexionem sobre el canvi climàtic, fem trontollar l’economia que el perpetra, no comprem res a les rebaixes, complim els propòsits, acceptem els quilos. A aquesta normalitat, ara que em faig més gran i passen els anys, ja m’hi podeu apuntar.

Com més gran em faig més sé que les persones normals no existeixen. Tots plegats ens hi disfressem, de normalitat, […]

Amebes