Una amiga té una mètode radical de selecció d'amics: en una guerra, estaríeu al mateix bàndol?

És impossible refer una amistat trencada. És clar que potser abans hauríem de discutir sobre què considerem una amistat. És caure’s bé amb algú? Fer coses junts? Com es mesura l’estima? Com descriure el feeling? És important que la vegis molt sovint o la presencialitat no té més pes que els sentiments? Cadascú té un llindar de l’amistat particular. Fins i tot poden coexistir diferents barems, no hi ha regles. Si has perdut una amistat que t’importava, en recordes la trencadissa. Un col·lega amb qui he quedat per dinar per primera vegada (potser ja hauria de dir-li amic?) m’explicava un d’aquells sopars de pel·lícula de Cesc Gay en què una tonteria obre la caixa dels trons. Resulta que en un sopar de parelles va proferir tres comentaris provocadors i l’amic –en realitat, un nòvio de– va deixar-lo a l’alçada del betum, amb retrets i insults inclosos. Això no s’arregla de cap manera, ja l’hi he advertit. No hi ha marxa enrere pels dards que s’han llançat. Tothom té el seu recompte secret d’amistats trencades. Fan de mal recordar perquè sempre hi tens part de culpa. Si són innòcues, senyal que no eren gaire importants. Una de les més incòmodes que he viscut ha condicionat una amistat íntima i ara sempre noto l’elefant a l’habitació. També he patit una ruptura silenciosa: sense saber ben bé què ha passat, em temo que no he estat a l’alçada, així que demanaria perdó i explicacions, si no em fes tanta vergonya. Li demano a l’escriptor Paolo Giordano que em resolgui un dels dilemes que planteja al seu últim llibre, Tasmània (Edicions 62): què hauria de fer un amic perquè tallis la relació? La novel·la em sembla la història d’un altre home en plena crisi dels 40 que va a la recerca d’atenció i aprovació però, com el mateix autor, és intel·ligent i interessant. El cas és que un dels personatges té una reacció misògina de campionat i el protagonista, que n’és amic, és incapaç de reaccionar. No pot justificar-lo, però tampoc pot ensorrar-lo. Giordano em diu que ell té algunes línies vermelles, com veure’s amb algú d’extrema dreta o pro-Putin. Tanmateix, no és gens fàcil delimitar on ha d’arribar la tolerància. I si només és un masclista socialment acceptat? I si només detesta els manters? I si és de l’Opus? I si és antivacunes? I si és generós i et convida al vaixell? Una amiga té un mètode radical de selecció d’amics: si hi hagués una guerra, estaríeu al mateix bàndol? Jo prefereixo mirar-ho al revés: què li demanaries a una història d’amor?

Una amiga té una mètode radical de selecció d'amics: en una guerra, estaríeu al mateix bàndol?

Amics… per sempre?