Venen unes setmanes apassionants, però també molt arriscades, perquè totes les parts s’hi juguen molt. Veurem si saben estar a l’altura del temps i les circumstàncies, i si no, doncs, noves eleccions

L’any 1982, essent president del govern espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, nomenat el febrer de l’any anterior, després de l’intent de cop d’estat de Tejero –sí, aquell que ara el no alcalde Trias ha blasmat als socialistes tot dient que estàvem al darrere del cop, en un atac agut de senectut, o no–, l’Estat espanyol al mes de maig va decidir en votació duta a terme al Congrés de Diputats sol·licitar l’ingrés a l’OTAN i així es va fer. En aquell moment el PSOE s’hi va oposar, demanant en tot cas que es portés a terme un referèndum previ, i es va fer popular el lema de la campanya socialista i els lectors que ja tinguin una edat –o gairebé dues, com jo– el recordem: “OTAN? D’entrada, no”. Posteriorment, l’octubre de 1982, hi va haver la gran victòria socialista, essent nomenat president del govern Felipe González, amb el compromís de celebrar l’esmentat referèndum, que es va portar a terme el 12 de març de 1986. Entre l’any 1982 i l’any 1986 la posició dels socialistes va canviar –no hi ha com tenir responsabilitats de govern per donar-se un bany de realisme– i d “OTAN? D’entrada, no” vam passar a “OTAN? De sortida, tampoc” i després d’una intensa campanya en la qual la dreta espanyola, Aliança Popular, en aquell moment i la dreta catalana, CiU, van posar-se de perfil tot i el seu declarat atlantisme, va guanyar el “sí” a tot l’Estat, però a Catalunya, Navarra, Euskadi i les illes Canàries va guanyar el “no”. Faig tota aquesta dissertació perquè la gent nascuda a partir dels 70 sàpiguen a què bé el títol de l’article, i és que, com diu la cançó de Bob Dylan, els temps estan canviant, sempre estan canviant. I el que valia l’any 1982 ja no estava tan clar el 1986 i ara crec que estem en una tessitura sinó igual, semblant. El que semblava clar no fa pas tant, que l’amnistia no era possible, ara el debat està sobre la taula i de quina manera! En tot cas, hem sentit catedràtics de dret constitucional que diuen una cosa i la contrària. Com que el nom no fa la cosa, diguem-li amnistia, indult, llei de gràcia i perdó... com es vulgui i s’acordi, però en tot cas és evident que per tancar definitivament les seqüeles del procés i fins i tot el mateix procés caldrà posar els llums llargs i mirar més enllà del nas. No és temps dels curts de mires. Això no obstant, ni qualsevol amnistia ni l’amnistia que alguns es creuen, com l’inefable pseudojurista presidenta de l’ANC, que va dir que l’endemà de l’aprovació de la llei ja es podia declarar la DUI. No, si s’arriba a aprovar qualsevol mesura de gràcia, si és que finalment s’aprova, no es despenalitzaran els delictes pels quals van ser condemnats –excepte el de sedició, que ja ho va ser– sinó que l’amnistia ho serà sobre els efectes d’haver delinquit, o sigui, l’indult a les penes i també a les situacions personals, encara pendents de judici i sentència. Val a dir, però, tot i que falten moltes setmanes encara per a la concreció, que la retòrica actual de Junts i el seu líder fugit, Puigdemont, no ajuda precisament a tirar endavant aquesta amnistia per ells reclamada. No únicament fa falta voluntat política, que segurament hi és, sinó la col·laboració dels beneficiats per aquesta mesura cabdal i de moment no veig aquesta voluntat enlloc. Jo, que m’he dedicat a la política uns quants anys, ja sé que en tota negociació política es perden unes quantes plomes i també cal empassar-se uns quants galàpets –l’OTAN va ser un d’ells–, però pretendre que una de les parts aconsegueixi totes les condicions que posa sobre la taula és no voler arribar a cap acord. Junts, en un dels seus pitjor resultats de la història democràtica, ha esdevingut peça clau de la governabilitat de l’Estat i faria mal fet de no aprofitar aquesta ocasió. Possiblement no en tindrà d’altra i en unes noves eleccions podria tornar a quedar en la intranscendència, com ja ha passat en aquesta darrera legislatura al Congrés de Diputats. Per tant, venen unes setmanes apassionants, però també molt arriscades, perquè totes les parts s’hi juguen molt. Veurem si saben estar a l’altura del temps i les circumstàncies, i si no, doncs, noves eleccions. Als demòcrates no ens han de fer gens de por. Al contrari. Doncs, amnistia, d’entrada no; de sortida, ja ho veurem.

Venen unes setmanes apassionants, però també molt arriscades, perquè totes les parts s’hi juguen molt. Veurem si saben estar a l’altura del temps i les circumstàncies, i si no, doncs, noves eleccions

Amnistia? D’entrada, no