Si l'acceptació de l'amnistia comporta assumir el marc constitucional del règim del 78 i l'autonomisme espanyol, serà un molt mal negoci per al moviment independentista

Fa sis anys que l’independentisme pateix una repressió implacable que, de fet, fa segles que existeix, però que s’ha intensificat d’ençà del 2017. Aquest 1 d’octubre, com cada any, l’independentisme civil ha reivindicat, davant la passivitat dels partits polítics, el valor del referèndum i les conseqüències polítiques que va tenir: la declaració d’independència. Enguany, els diferents posicionaments de l’independentisme civil, ANC, Òmnium, Consell per la República, CDR, Desobediència Civil i Plataforma Antirepressiva, no han pogut consensuar una jornada unitària. Només l’acte de la Model, organitzat per CDR, Desobediència Civil i la Plataforma Antirepressiva, va donar una imatge unitària contra la repressió espanyola. Els partits autoanomenats independentistes han callat, aquest 1 d’octubre, com sempre han fet en aquests sis anys davant l’agressivitat i el comportament antidemocràtic de la monarquia espanyola. Cada dia són més lluny del que significa l’1 d’octubre de 2017 i de la ciutadania. Ara bé, el que no es pot negar és que, en aquest sentit, són coherents, perquè la seva actitud col·laboradora, en major o menor mesura, amb la política espanyola és incompatible amb la tasca per la independència. No es pot emblanquinar la pseudodemocràcia espanyola, apuntalar-la i confrontar-s’hi alhora. L’únic que podem esperar-ne, doncs, són més picabaralles per l’hegemonia autonòmica i la lluita pels beneficis personals i de partit. Ben lluny, com hem dit, de la societat civil. I a aquesta tònica general dels darrers anys, ara cal afegir-hi la incertesa i la confusió per fer govern a Espanya, que de retruc ens ha posat al debat de l’amnistia. La decepció amb ERC, Junts i la Cup no para de créixer, però no hi ha mecanismes participatius per canalitzar aquesta indignació. Si visquéssim en una democràcia real, hi hauria d’haver maneres de consultar la ciutadania sobre decisions tan importants com les que es negocien en aquest moment. I els que tenim certa edat, a més, recordem perfectament el precedent de la Transició, un fracàs polític que encara ara és vigent. Cal, doncs, aclarir què pot comportar l’amnistia per al moviment independentista mitjançant una sèrie de reflexions. 1.- Amnistia per a qui? En aquest moment hi ha més de 4.000 represaliats que, durant aquests sis anys, han continuat la lluita per la independència al carrer, al marge del comportament dels partits, malgrat haver estat sotmesos a judicis totalment parcials per part de la judicatura i els cossos policials, Mossos inclosos. Tanmateix, la repressió no ha estat capaç de parar la lluita de la gent de base. Però, què passarà amb aquests lluitadors? Quins seran amnistiats? Quins no? O potser es farà una amnistia a mida de la classe política professional, que viu i vol continuar vivint de la política institucional? Entenem, especialment en el cas dels exiliats, que ha de ser molt dur viure lluny de l’entorn familiar, social i laboral, però van assumir un compromís que no poden defugir, a la qual cosa van renunciar els indultats en presentar-se davant la justícia espanyola. Per tant, en primer lloc, amnistia per a qui? 2.- Amnistia per a què? L’amnistia també podria esdevenir un element desmobilitzador, si no es té ben clar que l’objectiu és la independència, i no un simple pacte per a la investidura d’un president espanyol. De beneficis en tindrà, l’amnistia, i de molt visibles, però enfortirà el moviment independentista? Ens acostarà a l’objectiu? Més aviat sembla que no, que es pot convertir en una mena de punt mort on quedem enrocats, igual que ho va ser la lluita pels presos i els seus indults. No podem perdre de vista, en cap moment, que les negociacions han de tenir com a finalitat la independència, i no només la solució a la repressió, que no oblidem que no és més que la conseqüència de no haver fet efectiva la declaració d’independència. 3.- Amnistia o llibertat? Pot semblar una falsa dicotomia, però així com es planteja la negociació, fa l’efecte que és una cosa a canvi de l’altra. I en aquest context molts dels represaliats s’estimen més continuar la lluita, sabent que no els han de perdonar per res, per arribar fins al final: la independència. L’amnistia no ens durà la independència, sinó que més aviat ha de ser la independència, la que ens faci lliures. Per tant, cal anar amb molt de compte, perquè l’amnistia ens afeblirà encara més i continuarà fent forat en la desmobilització. Aquesta és la gran preocupació entre l’activisme. De vegades fa la impressió que volen que ens oblidem que vam votar i que vam guanyar. I la lluita només pot continuar per aquest camí: fer efectiva la declaració d’independència. Per tant, si l’acceptació de l’amnistia comporta assumir el marc constitucional del règim del 78 i l’autonomisme espanyol, serà un molt mal negoci per al moviment independentista. La finalitat de qualsevol negociació ha de ser la independència.

Si l'acceptació de l'amnistia comporta assumir el marc constitucional del règim del 78 i l'autonomisme espanyol, serà un molt mal negoci per al moviment independentista

Amnistia: per a qui?, per a què?