A l’estiu del 59, el pare hi organitzà una excursió familiar. Llavors anar al monestir no era pas senzill, ni el pantà (1964), ni la carretera del parador existien

Era per Nadal quan vaig rebre la trucada. “Bon dia, Miquel”, em digué, “ens hauríem de veure; soc Jaume Fluvià, de l’Arxiu Històric de Roda de Ter i les Masies de Roda”. Ens posàrem d’acord i pocs dies després els tenia al despatx; en Jaume va venir acompanyat de Jordi Cervera. Em venien a veure perquè els havia agradat “De Roda a Sau en patí de rem”, que EL 9 NOU havia publicat el 20 de juny de 2025. En l’escrit explicava l’aventura del meu pare i un amic, en Joan Penadés, baixant pel Ter en un rudimentari patí de fusta.Em demanaren si seria possible projectar la pel·lícula en una sala gran; i jo, content, els vaig dir que sí, i que en tenia una altra, i molt interessant: Anada a Sant Pere de Casserres, de l’any 1956 (Fons Miquel Ylla Viñas, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Televisió de Catalunya). Els vaig passar la pel·lícula per la pantalla de l’ordinador. En Jaume em trucà pocs dies després: “Ja ho tenim!”, em digué, “celebrarem els 20 anys de l’Arxiu projectant quatre films en què el Ter és el protagonista: les dues del teu pare, una de Quirze Parés i una altra de Cinto Vilamala”.El passat 13 de juny, se celebrà aquest acte, a la sala polivalent de l’Ajuntament de les Masies. “Vine a celebrar amb nosaltres el 20è aniversari de l’arxiu”, es podia llegir en el cartell; “Arxiu Històric (2006-2026), vint anys preservant la memòria, Roda de Ter i les Masies de Roda”.A l’estiu del 59, el pare organitzà una excursió familiar, una anada a Sant Pere de Casserres. I en tenim el film, perquè tot el que feia ho filmava. Llavors anar al monestir no era pas senzill; ni el pantà (1964), ni la carretera del parador existien. El camí més fàcil era anar-hi per Roda, aprofitar l’estiueig del riu i travessar-lo per les anomenades “passeres dels Monjos”. M’explicava el pare que al costat de les passeres hi havia el roc del Llum, que a la nit la lluna s’hi reflectia i els monjos passaven sense mullar-se les sandàlies.A la pantalla de la sala de les Masies, l’Anada a Sant Pere de Casserres, amb la fantàstica locució de Toni Gol (Gironella, 1960; escriptor, rapsode i activista social), s’anà aixecant, per fer-se cada vegada més brillant. Hi som tots: la iaia, el pare, la mare, els germans, cosins i tiets. Al costat del riu hi fem una costellada. Em veig a mi mateix amb vuit anys. Els records es fiquen tan endins que se’m neguen els ulls. El papà era molt agosarat; com se li va acudir fer passar el Ter, a gual, amb aigua fins a mitja cama, a una dona com la iaia Conxita, que amb prou feines sortia de casa? I a la Maria, la Maria de ca l’Ylla, en recordeu l’escrit? I fer-les pujar després per aquell camí costerut i ple de rocs que s’enfila fins a dalt. Ei, papà, si em pots sentir, que déu-n’hi-do!El monestir era tot ell una ruïna. El que hi anàvem a veure no eren les quatre parets, sinó el Cos Sant, aquella mòmia de bebè, embolcallada amb cotó fluix que el pare treia de l’urna i ens atansava. Era una cosa impressionant per als nostres ulls d’infant. Ja en coneixeu la història. Víctor Pallàs, del Pla de Roda, fill de Camil Pallàs, l’arquitecte de la restauració del monestir, ens l’explica en el llibre El Cos Sant, Sant Pere de Casserres, entre el mite i la realitat. L’autor ens diu que el Cos Sant alimenta una història mil·lenària que és el reflex de la bona gent del poble; que sigui autèntic o no, ben poc importa: “El que compta és què fou, és i ha d’ésser el referent del formidable retaule històric i monumental de Sant Pere de Casserres”, i ens explica el cas de la desaparició del cos i posterior recuperació sota secret de confessió.Edgar Morin, a Lecciones de un siglo de vida, ens parla del reconeixement. El pensador francès, mort no fa pas gaire als 104 anys, ens diu que al llarg de la vida l’ha sentida amb força, aquesta necessitat; que més enllà d’alimentar-se, de vestir-se, de tenir diners, de tenir seguretat... tots volem ser reconeguts. Ens diu que “saber viure” implica tres fets: el d’assolir les aspiracions que cadascú ha de tenir; el de viure en estat poètic, que és sinònim de felicitat, i el d’ésser reconeguts. L’acte de les Masies va ser, de fet, un reconeixement al meu pare; i allà, a les fosques, tot gaudint de la pel·lícula, jo anava pensant que els reconeixements millor fer-los en vida, que sempre és bo ser bo, i que t’ho diguin! En els dos sentits que l’adjectiu indica.