La tecnologia comportarà la pèrdua d'un acte de veïnatge i suport entranyable com és el de repartir les esqueles d'un difunt entre els coneguts

La mobilitat més gran de les persones, la digitalització, la individualització... han fet que moltes vegades ens hàgim de preguntar: qui són els meus veïns? Fa unes dècades a Osona i el Ripollès tothom sabia qui vivia al seu replà, a l’escala, al carrer o al barri. Ara, la nostra socialització ha canviat. Podem estar parlant en directe amb amics de l’altra punta del món, però desconeixem qui és aquell o aquella que ens molesta cada cop que sentim els seus talons punxeguts al pis de dalt o qui ha anat a viure a la casa de davant de la nostra que cada dos per tres hi fan mudança. La veritat té moltes arestes, però sí que m’atreviria a dir que la societat actual és, en relació amb els del costat, menys humana. En aquest context de societat que ho digitalitza tot, m’ha sorprès una notícia d’aquelles que poden quedar amagades en un racó i que jo posaria en lletres majúscules: Camprodon ha activat un servei d’informació de necrològiques via WhatsApp. En aquest context de viure ràpidament i de sobreinformació que té la societat, a vegades ens oblidem que els coneguts, veïns, saludats... es moren i quan ens n’assabentem ja és tard. “Quan ho vam saber ja era enterrat” és una frase que he sentit sovint. Comunicativament, aquest servei de WhatsApp pot ser una bona eina. Els rituals funeraris són mil·lenaris i serveixen per expressar els sentiments amb relació a la mort d’un ésser estimat. De fet, fa uns anys llegia que aquesta pràctica no és exclusiva dels humans. Malgrat que pugui semblar immòbil –amb poca evolució aparent–, vist amb perspectiva aquest ha anat evolucionant. Moltes més incineracions, urnes en columbaris, cerimònies civils, diversitat religiosa... Aquesta evolució comportarà, entre molts altres, sacrificis del ritual funerari que jo considero entranyables i d’alt valor etnològic. He posat al Google “passar esqueles” i pràcticament no en diu res. Anar a passar esqueles és una cosa freqüent als pobles que es troba en franca baixada i que acabarà extingint-se. Quan algú mor, els veïns i amics s’ofereixen a la família del difunt amb la cantarella tòpica de “si us podem ajudar amb alguna cosa ja sabeu on som”. Normalment, la resposta és que “els de la funerària ja s’ocupen de tot”. En alguns casos, sobretot en gent gran, la resposta és el “si voleu passar esqueles entre els veïns ens fareu un favor”. Anar a passar esqueles no és un ofici. És un acte de veïnatge, de suport.... Era donar eco a la mort. Explicar que a una comunitat (carrer, barri, poble...) hi ha una baixa. El WhatsApp de Camprodon és una bona eina però és la digitalització de l’anar a passar esqueles. L’adaptació del ritu a un món digital més impersonal on ja han aparegut eines com el condol digital, on pots dir aquell “us acompanyo en el sentiment” des del Canadà, el Senegal o des del poble del costat, tombat al sofà de casa. Estic convençudíssim que aquests canvis responen a una nova societat, però també que desdibuixen la personalitat d’un territori, d’una manera de ser.