‘And the Oscar goes to…’
Això dels Oscars m’encanta. Ho reconec. Em provoca una nostàlgia terrible de quan em creia que algun dia hi seria allà perquè el cinema era la meva vida i jo volia ser guionista o directora o actriu o tot alhora al mateix temps. A part de la nostàlgia, m’agraden també per veure com avança la indústria carca cinematogràfica americana i com avança també un llenguatge que adoro: el dels fotogrames.
Aquest any em vaig proposar que miraria les 10 pel·lícules nominades a l’Oscar a millor pel·lícula i ho he aconseguit. Ho he fet in extremis, que Los Fabelman la veia divendres passat a la nit acompanyada dels meus fills i vaig sortir apostant que seria la guanyadora. Que per què em vaig equivocar? Perquè no creia capaç l’Acadèmia de premiar una cosa tan absolutament meravellosa i fresca com Tot a la vegada a tot arreu. Quan la vaig veure us reconec que em va encantar. Em va semblar espectacular, rica, profunda, divertida i lúcida. Tot i que per mi era la millor de totes, reconec que no creia que s’endugués el premi precisament per tot això. Al meu top 3 de les 10 hi era Tot a la vegada a tot arreu, Ellas hablan (si us plau no us la perdeu, si us plau, si us plau) i Sin novedad en el frente –a mi que el cinema bèl·lic no m’enamora, aquesta història sobre l’absurditat de la guerra em va encantar– i totes tres les trobava massa incòmodes per a Hollywood. Per això apostava per Los Fabelman, que sense ser una pel·lícula memorable –i sent massa llarga!– és una bona pel·lícula i una carta d’amor a l’art i a la cinematografia. Sembla que la indústria del cinema no és tan carca com penso, perquè aquí les teniu, les tres premiades. I jo feliç. Molt. I direu: “Dona, no n’hi ha per tant”, però sí, sí que n’hi ha perquè aquestes tres pel·lícules eren les úniques de les deu que m’havien agradat. Les úniques. I no entenia què passava, no entenia les nominacions ni les crítiques, no entenia, si és que ja no hi entenia precisament res de cinema, jo.
Les altres set em semblaven pel·lícules bastant dolentes, molt, algunes, llargues, avorridotes i totes, intolerablement nominades. No penso parlar de Top Gun: Maverick. Li puc acceptar el mèrit d’haver-se estrenat en cinemes després de la pandèmia i d’un Tom Cruise incombustible, però ¿un Oscar? De debò? A una història nostàlgica i testosterònica com aquesta? O Avatar. Per favor! Ja sé que James Cameron és Déu o el rei Mides o les dues coses alhora però Avatar és tan òbvia i tan maniquea que no aporta res de res. Ni Elvis, que malgrat un bon actor principal és avorridíssima i zero emocional com caldria en un biopic d’aquesta mena. I aquestes, mira, aquestes… encara, anaven sense pretensions. Però el trio de pel·lis que anaven d’intel·lectuals i multipremiades, que són Tár –Cate Blanchett, als teus peus sempre, però que llarga i tòpica i trista que és la teva pel·lícula!–; Almas en pena en Inisherin –els actors superbs, sí, però quin ensopiment, quanta fotesa filosòfica que va de profunda, i no–, i per mi la pitjor: El triángulo de la tristeza, que, mira, ni els actors no salvo i que la moralitat de la història te l’explica millor els primers dos minuts –els únics que valen la pena– que les següents gairebé tres hores de pel·li, Palma d’Or a Canes inclosa.
Quan mirava les pel·lícules i pensava que aquestes cintes pretensioses es podien endur l’Oscar pensava també que ja no entenia ni un borrall de cinema, que ja només em quedava acotar el cap davant la indústria i acceptar que a mi m’agrada el que m’agrada. I que aquest seria l’aprenentatge real de tot plegat, ho sé, perquè, ei…, segur que algú que m’està llegint va flipar amb El triángulo de la tristeza, però la que reposaran a tot arreu i continuarà sumant somriures, comentaris i visibilització serà, per mi, una pel·lícula magistral.
El cinema encara m’agrada moltíssim. I l’Acadèmia, doncs també. I estic feliç.