Vivim temps convulsos que esperem no n’albirin més, però els senyals són preocupants. Es podien esperar actituds repressives de les […]

Vivim temps convulsos que esperem no n’albirin més, però els senyals són preocupants. Es podien esperar actituds repressives de les dictadures avui cada cop menys dissimulades amb disfresses de democràcia. La Rússia de Putin, de retorn agressiu a l’imperialisme, eliminant a fora i empresonant a dins els seus opositors. La Xina de Xi Jinping, sense respectar els drets de tibetans i uigurs, ni acomplint els compromisos contrets al recuperar Hong Kong, i amenaçant Taiwan. Però que democràcies que creiem consolidades comencin a adoptar senyals autoritaris o de poc respecte als ciutadans ens hauria de preocupar més. Així, al Regne Unit, Boris Johnson mentre manava confinar la ciutadania gaudia vulnerant els seus preceptes. Però ara també el Canadà podria traspassar una preocupant línia vermella. En uns temps on ens empenyen a no fer servir els diners en metàl·lic, penalitzant qui en guarda, obligant a fer-ho quasi tot pel compte corrent, que el govern de Justin Trudeau hagi pensat tan sols a bloquejar tots els comptes dels camioners que, emprant el mateix mot, bloquejaven la capital Ottawa en el dit “Comboi de la Llibertat”, tinguin raó o no, representa un fet preocupant. Impulsar a la fam i a la misèria a qui s’oposi al poder, malgrat els doni suport Donald Trump, ja es feia en el passat i presenta tuf de dictadura. I què dir dels EUA, on l’esmentat Trump encara pot tornar al poder per acabar d’empastifar una de les democràcies més velles de les modernes, després de la imperfecta de Grècia. Ens creiem aixoplugats perfectament sota el paraigua anomenat democràcia i ens pot passar com Macbeth, que va veure com el bosc de Birnam avançava cap a Dunsinane, assenyalant la seva fi tal com l’hi havien advertit les bruixes. Esplaiant-nos més en la nostra “democràcia plena”, que omple les boques dels que ens reprimeixen, i la seva Brunete mediàtica, aquí a Espanya el menyspreu per la legalitat és pregon. La darrera prova, quan el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, TSJUE, ha tombat la gestió que s’ha fet del Model 720 per Hisenda, la declaració de béns a l’estranger, per ser exagerades les multes i sancions previstes i moltes d’elles executades, obligant a retornar els diners cobrats indegudament, els advocats i assessors fiscals han quedat esmaperduts. L’Agència Tributària ha contestat a les primeres reclamacions pels ingressos indeguts, enrocant-se. Justifica en els seus escrits que “l’administració tributària té encomanat aplicar els tributs d’acord amb la legislació vigent”, concloent que “no els correspon jutjar la proporcionalitat o legalitat intrínseca de les lleis aprovades pel legislatiu”. Com sigui que al seu entendre encara no ha estat modificada la declaració, malgrat el que sentencia el TSJUE, conclou que “no pertoca modificar l’autoliquidació presentada”. És a dir, de moment es passen pel folre la sentència i no retornen els diners. Qui dia passa any empeny. Ells per sobre de la legalitat europea sentenciada fermament. Hem de fer recordatori del que suposava l’entrada a la Unió Europea. Per gaudir dels seus beneficis, que entre la nostra adhesió el 1986 fins al 2004 van ser abundants en forma d’ajuts directes, els estats s’obligaven i obliguen a acceptar entre d’altres les lleis sobre el comerç, entrar si volen a l’espai Schengen de lliure circulació, si volen també poden adoptar l’euro, però sobretot han d’acceptar obligatòriament que els òrgans màxims judicials siguin els tribunals europeus per sobre dels seus tribunals suprems, i constitucionals. D’aquí els problemes avui de Polònia i Hongria, hereus de l’autoritarisme soviètic, que resisteixen reconèixer aquesta supremacia del TSJUE, i també més sotto-voce, la vergonya que fan a totes les parts, els autoritarismes que mostra Espanya amb la seva persecució als demòcrates catalans. Que pels que estan fora exiliats i només poden ser perseguits ha obligat a tombar fins ara totes les temptatives del jutge Llarena, i pels que estan a dins, empresonats fins fa poc, ha suposat vulnerar gran part de les garanties judicials d’aplicació obligada en l’àmbit europeu. A Espanya encara dura l’herència del passat feixista, que no va patir cap tipus de depuració en el règim dit del 78, i que es va consolidar a partir del 23-F de 1981 i fins avui. A l’inrevés del Portugal de Salazar, que sí que va depurar, i està considerat, ell sí, una democràcia plena. Un portuguès, Antonio Guterres, presideix avui l’ONU. Ja que he parlat de dates, donaré un exemple simple de collita pròpia, de què va suposar per a nosaltres la Unió Europea i què suposa per als nous adherits. Podríem parlar d’un gran convit on tots s’asseuen a la taula. La taula del repartiment de fons dits de cohesió, ajudes directes per anivellar, o almenys reduir en el possible, els decalatges dels nivells de vida dels europeus. Quan entraren a la Unió Europea el 1986 Espanya i Portugal, a la taula s’asseien els sis fundadors més Dinamarca, Irlanda, el Regne Unit i Grècia. De 10 comensals, només amb Grècia amb molta gana, passarem a 12, dos més també amb gana. Pagaven el convit sobretot Alemanya, Holanda, Dinamarca i el Regne Unit, d’ací que finalment sortissin. França, Bèlgica, Itàlia ja cotitzaven menys. Ens van arribar molts fons i ajuts directes a la península. Ens vam atipar bé molts anys. Però ai las, el 2004 entraren, entre d’altres, Txèquia, Hongria, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, etc., i el 2007 entraren Bulgària i Romania fins a conformar els 27 actuals amb la baixa obligada del Regne Unit pel Brexit. En aquells moments la taula seguia parada amb els mateixos insums, els mateixos pagadors nets seguien aportant si fa no fa el mateix, però eren més a consumir-los i sobretot amb molta més gana. Els baixos nivells de vida de per exemple Bulgària i Romania feien que Espanya ja se situés en llindars d’haver d’aportar més del que rebia de la UE. I així estem actualment, la qual cosa, no rebre ja els munts d’ajuts directes, no ens faculta a passar-nos per on ens sembli els compromisos adquirits sobretot en matèries de jerarquies judicials. Per tant, aquesta supèrbia d’Hisenda davant les resolucions del TSJUE palesa un cop més el fet que qui mana es creu en la facultat de rebregar el seu poder davant els que considera súbdits obedients, més que ciutadans a qui servir. Maldem perquè aquestes imperfeccions en les democràcies, reforçades amb els controls exhaustius que permeten a qui reté el poder els nous mitjans digitals i la potència informàtica d’anàlisis de dades i moviments, que esperem no arribi a la totalitat del que pensem, ara només ho dedueix en part Google, esperem dic, que no facin bona la predicció d’Aldous Huxley del 1932, en Un món feliç, ara fa 90 anys, quan va escriure que “una dictadura perfecta tindria l’aparença d’una democràcia, però seria bàsicament una presó sense murs en la qual els presoners ni tan sols somiarien escapar. Seria essencialment un sistema d’esclavatge en el qual, mercès al consum i l’entreteniment, els esclaus gaudirien de la seva servitud”. Seguim teclejant els mòbils, buidant les lleixes dels supermercats i les prestatgeries de Zara, fent comandes per Amazon, però no oblidem on podem acabar si no reflexionem i actuem d’acord amb el nostre intel·lecte lliure i no el que ens poden anar imposant. Gaudim de la llibertat ni que sigui austera, abans que de la dolçor enganyosa dels consumismes actuals que poden deturar-se qualsevol dia.

Vivim temps convulsos que esperem no n’albirin més, però els senyals són preocupants. Es podien esperar actituds repressives de les […]

Anem a mal borràs?