Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

Ànima de càntir

El nen que ja no soc camina sobre la grava sorollosa de la meva vida transvestida ara en una tardor infinita mentre serra Cavallera m’observa des d’un enèssim capvespre de foc, impassible i llunyana

Potser perquè em varen parir com es pareixen els gossos, els gats o els conills, nu, a casa i de nit, els meus records són un sostre de canyes enguixat, una ràdio amb els dials marcats per països, els taps de xampany estampats al sostre estel·lar d’un menjador perdut, el regust al nas de les bombolles de la primera coca-cola, els genolls pelats als estius per la primera bicicleta que em duia a l’extenuació mortal abans de sopar, l’Armstrong a la Lluna, els capgrossos dels recs dels horts de la devesa del Pla on robàvem pastanagues les esllanguides tardes d’estiu al riu, mirant la cal·ligrafia dels núvols quan la vida era simple i llisa, els hiverns freds amb pantalons curts, els llibres del Círculo de Lectores que arribaven un cop al mes a casa, els raigs Röntgen que em retrataven els pulmons un cop a l’any per precaució i les injeccions a les natges de la miraculosa penicil·lina d’en Fleming, les trompades a classe per badar, les ties voluptuoses que passejaven els diumenges a la tarda, carrer Sant Pere amunt i carrer Sant Pere avall, a Ripoll, en infinites repeticions, els àpats a casa amb els familiars llunyans de Manlleu, Granollers, Esplugues de Llobregat o Olesa de Montserrat, els diumenges de cinema de pipes i caramels i les vacances amb cotxe en estius asfixiants, recordo hiverns remots amb mal temps i neu, abans que Al Gore no ens acollonís a tots amb prediccions de PowerPoint que tot plegat se n’aniria en orris, quan feia un fred de collons i la neu presidia Nadals i somnis d’infant amb temperatures àrtiques sovint i antàrtiques de tant en tant.

En aquella època de les nostres vides, els hiverns començaven immediatament després dels estius, quan s’iniciava el curs escolar i les tardes es reduïen a una pesantor infinita de fulles seques i humitat i al pes feixuc de deures i treballs que havíem de resoldre a la Biblioteca Lambert Mata, sota la irascible mirada de la bibliotecària lasciva que ens marcava uns ritmes marcials amb olor de resclosit, tinta de temps i peixets de plata la vida dels quals discorria entre les línies de Times Roman i punts i comes infinits.

Els pantalons curts eren peça de roba habitual de manera que la gernació d’uniformats a ratlles, com els presos, que acudíem a escola havíem d’exhibir les nostres extremitats de ciclistes aguerrits sense pudor, vergonya ni temor al fred interglacial.

En un costum de l’època que no he pogut constatar mai, o perquè se les sabia totes, havent dinat, ens aquells hiverns sense sol en què havia de tornar a l’escola, la mare no dubtava a fer-me fregues d’esperit de vi a les cames, deia ella, per preparar-me pel fred. Però jo només tenia por de no entrar en combustió explosiva per atzar i proximitat al pare, que fumava tranquil·lament un Winston abans del seu torn de tarda a la fàbrica en una època en què fumar no matava ningú, com ara.

La veritat és que l’esperit de vi a les cames em servia de ben poca cosa en comparació amb la Kina San Clemente amb rovell d’ou i quatre onces de sucre que m’havien engaltat entre pit i esquena com a, deia la mare, reforçant de no sé què. Llavors, les soporíferes classes de la tarda em passaven bé, lentament, tèrboles. Ja de gran, anys més tard, quan la mare m’havia de demanar què era aquell combinat explosiu que em solia preparar per Nadal, jo no dubtaria a calmar-la dient un reforçant, mare, un reforçant.

Sobrepassada l’adolescència turbulenta vam entendre que l’esperit de vi també era l’alcohol de garrafa que consumíem cada diumenge a la tarda a la barra del Danatela (de Torelló) o al River’s (potser de Babylon, a Ripoll) mentre a les entranyes fosques de les discos els Bee Gees xisclaven lentament, com jo somort a les tardes de Kina, o how deep is your love? als sofàs obscurs.

Els primers desamors els vam tractar amb la mà dura d’un tal Johnny Walker i amb l’ajut dels ritmes que uns de Chicago ploraven dient if you leave me now… Un dissabte que m’havien abandonat em van fer fora del bar pel temor que fes malbé el vinil de la gramola de tantes repeticions de la cançó que vaig maleir dècades enteres fins que els d’Electric Light Orchestra em van aportar Strange Magic als meus quefers irrellevants.

El nen que ja no soc camina sobre la grava sorollosa de la meva vida transvestida ara en una tardor infinita mentre serra Cavallera m’observa des d’un enèsim capvespre de foc, impassible i llunyana, pentinada pels vents de l’espai que acomboien ciclistes i motoristes per la Nacional 152 revoltada en C-17 bidireccional, feixuga, atapeïda i lenta, que reviu als ràfecs, a les voreres, a les llambordes, a l’asfalt, negra, oblidada com les cançons d’antany, als racons de la meva ànima de càntir.

Aquests records d’altres temps es perden com llàgrimes a la pluja de la memòria mentre m’esforço per retenir-les en un intent visceral i anguniós i no perdre els circuits cerebrals, les sinapsis ni les emocions que un dia em varen fer ser feliç.

Rock me mama.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Nou pronunciament del TJUE: creu que al final Carles Puigdemont serà extradit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 430 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't