Ara toca no fer tard en la lluita contra la justícia social i la igualtat d'oportunitats que estan fent formacions basades en l'alarmisme i la demagògia

Agafo el testimoni de l’amic Marc Güell en què en el seu article en aquest mateix espai d’El 9 NOU de fa dues setmanes ens animava a ballar en català per fer-ne créixer l’ús i revertir algunes dades poc esperançadores. Sortíem del Mercat de Música Viva de Vic i a les orelles encara ens ressonaven les lletres (en català) de Mishima, Maria Arnal o La Ludwig Band. Realment vivim un moment força dolç pel que fa a l’ús de la llengua catalana en el panorama musical. No podem dir el mateix dels càntics amateurs d’animació esportiva. Em costa d’entendre que un equip de bàsquet de nens i nenes de 8 i 9 anys d’un municipi del Bages que comença per s i acaba amb una a tinguin els seus càntics en castellà. Dissabte passat, en un torneig amistós, l’equip de bàsquet d’aquest poble va cantar la majoria de les seves cançons d’animació en castellà. Eren composicions ideades expressament per al seu club, vull dir que eren totalment personalitzades, i els companys de la banqueta ho cantaven amb molt entusiasme als que eren a la pista jugant. El “vamos” de Rafa Nadal ha fet molt mal. Estudis psicològics asseguren que a les persones les hem d’entendre segons gestionen el temps. Al nord d’Europa, els Estats Units o el Canadà són societats que es caracteritzen per la puntualitat, compleixen els terminis i treballen seqüencialment, és a dir, acabant una tasca abans d’encetar la següent. Això se’n diu ser monocrònic. A l’altra banda, hi ha societats i persones policròniques, que són aquelles menys rígides a l’hora de seguir els horaris, que viuen bé el fet d’allargar els terminis i que prioritzen la vivència de l’aquí i l’ara abans que el compliment horari. Aquestes últimes són més creatives i connecten molt millor amb la part emocional de la vida. Els experts recomanen saber identificar de quina tendència són les persones i les societats pel que fa a la gestió del temps per poder entendre millor i acceptar alguns dels seus funcionaments. A Llatinoamèrica, a l’Àfrica, o al sud d’Europa guanyen els policrònics. Sense cap mena de dubte, Catalunya, en matèria de llengua, es troba dins aquest grup. Anem tard a l’hora d’utilitzar el català en entorns col·loquials, en espais amb grans col·lectivitats i en esdeveniments festius o esportius, i a més no sembla que ens preocupi aquesta laxitud. Les noves generacions com les d’aquest equip de bàsquet no són conscients de la importància d’animar en una llengua o una altra, però la societat sí que té l’obligació de fer-ho notar. En aquest àmbit som realment policrònics. Aquesta setmana ha fet vuit anys d’un dels moments més intensos i catàrtics que hem viscut com a societat a Catalunya. Vam ser capaços d’organitzar un referèndum d’independència a les esquenes del govern espanyol, guardant urnes en els llocs més insospitats i teixint unes aliances subversives que ningú creia que es podien fer. Hi havia uns terminis clars i vam ser molt diligents en tots els procediments. Allà la societat catalana va ser monocrònica. Llàstima que va durar poques hores. Ara tocaria tornar-ho a ser per no fer tard en la lluita contra la justícia social i la igualtat d’oportunitats que estan fent formacions basades en l’alarmisme i la demagògia, que de ben segur que els agradarà molt cantar-nos en castellà les seves victòries.

Ara toca no fer tard en la lluita contra la justícia social i la igualtat d'oportunitats que estan fent formacions basades en l'alarmisme i la demagògia

Animar en català