On tothom busca protagonisme ella buscava anonimat, on tothom veu lletjor ella hi veia bellesa, on tothom té por de dir ella aixecava la veu i quan tothom plorava… ella somreia

Avui fa just un any, el 18 de juliol de 2024, l’Anna ens va deixar, amb un somriure, com sempre. Vull agrair les mostres d’estimació de familiars, amics i companys de professió que encaren avui duren, i a les xarxes, el tuit on s’anunciava ens va desbordar, va tenir més de 1.300 comentaris i 468.000 visualitzacions. Si una cosa tenia l’Anna és que es guanyava de manera espontània la gent.

Recordo pocs dies després que una bona amiga em deia: “Jordi, et sembla si quedem de tant en tant per celebrar-la?”. Celebrar-la, que bonic. Les paraules, ben triades, tenen la virtut de canviar l’escenari.

Durant aquest any he intentat celebrar l’Anna, amb les trobades amb amics, amb l’exposició “De tres a vuit” a La Tintoreria, amb l’assistència al 60è aniversari de l’escola d’estiu de Rosa Sensat, a la cerimònia de la Medalla del Coac, a l’entrega del Premi FAD… I vull acabar l’any, aquest primer any, celebrant-la.

Quan vam rebre la carta que ens comunicava la concessió de la Medalla del Coac a l’Anna hi deia pel seu gran llegat. Em vaig voler fer la pregunta: Què heretem de l’Annapont?

L’Anna es definia així al seu perfil de Twitter: “Arquitecta, aspirant a artista i aficionada quasi a tot… al·lèrgica als convencionalismes”.

Amb l’Anna arquitecta compartíem estudi des de feia 20 anys. Des del primer moment ens vam interessar per una arquitectura pública i de compromís social, des d’on preteníem millorar i transformar els espais de vida en comú.

Dins les temàtiques que vam abordar hi va tenir un paper rellevant l’educació i la sanitat, els dos grans pilars de la societat, així com l’espai públic, l’espai per nosaltres més democràtic, l’espai de tots i per a tots.

Fa pocs mesos l’Anatxu escrivia a El País un article sobre la plaça de Riells del Fai, que el titulava “Una plaza como legado”, on deia: “Este trabajo, tanto con tan poco, es a la vez modesto y radical. Constituye un regalo y un legado. No parece casualidad que alguien como la arquitecta Anna Pont se despida sin grandes vuelos, indicando lo importante”. També fa poc l’arquitecte Albert Nogueras feia la crònica dels premis FAD al Núvol on escrivia: “Aquesta actuació urbana compta amb el mèrit afegit que tenen les obres d’arquitectura i urbanisme que semblen desproveïdes de la intervenció d’un arquitecte”.

Vull posar en valor el llegat d’una persona modesta, que no li agradaven els focus però que estava compromesa amb els altres i volia que l’arquitectura arribés a totes les capes socials. D’una arquitecta que qüestionava els usos convencionals dels espais escolars, que intentava humanitzar els espais sanitaris i que sempre prioritzava els usuaris. Sempre em deia: “Fem-ho més senzill, Jordi”. El diccionari defineix senzill com ‘natural, sense artificis ni ostentació’.

L’Anna aspirant a artista havia començat a dibuixar de petita, de manera autodidacta. S’emmirallava i es bocabadava amb els pintors de carrer i posteriorment amb Banksy. Ja adulta, va anar perfeccionant el seu art fins a guanyar diversos concursos internacionals i exposar a Itàlia, Nova York o Shanghai. Però el seu art sempre tenia aquest punt descarat de l’art de carrer que tant admirava.

Com es va dir el dia del seu comiat, “als dibuixos de l’Anna hi ha molta entremaliadura, molt humor, molta sensualitat… hi ha espai buit per respirar, hi ha diversitat, hi ha amabilitat, hi ha il·lusió. Però també hi ha soledat, ràbia, plor i denúncia. Assenyalava allò inadmissible: un nen sol, qualsevol fanatisme, el canvi climàtic, l’abús de l’Església… Estan fets des de l’amor, no des del judici”.

L’Anna va retratar realitats, silencis i tabús. El seu món monocrom era tot menys monòton, era irònic i provocador, amable però irreverent i ens interpel·lava i alhora ens feia riure.

I en allò personal, aficionada quasi a tot… al·lèrgica als convencionalismes. L’Anna va triar viure així, compartint el millor que trobava a la vida. Creia que estàvem aquí per jugar, per apreciar el que fan els millors, per explicar-ho, per compartir-ho. Compartia a Twitter, on tenia milers de seguidors, les millors fotos, els llocs més suggerents, els creadors més personals. Era la seva manera de lluitar contra les convencions, amb la seva mirada amable però incisiva tenia l’habilitat de denunciar sense molestar, o molestar sense ofendre. On algú penja una selfie, ella llançava una reflexió àcida sobre el patriarcat, la malaltia o l’exclusió social. Amb els seus tuits aconseguia dibuixar-nos un somriure cada matí.

Parlar de l’Anna és parlar de senzillesa, “qualitat personal lligada a un tracte franc, sense afectacions ni lloances dels propis mèrits”. L’Anna era referent per a moltes dones, quants cops m’ho han dit durant aquest any. Ella es considerava una persona normal i era excepcional. Era excepcional perquè era l’excepció: on tothom busca protagonisme ella buscava anonimat, on tothom veu lletjor ella hi veia bellesa, on tothom té por de dir ella aixecava la veu i quan tothom plorava… ella somreia i donava gràcies a la vida. Gràcies per tant, Anna.